centre de psicologia assessorament personal i salut PSIGMA

Català  /  Castellano

Com estàs?

620 756 015

Hola, vols que parlem?

 

Si   Ara no, gràcies

Inici / Metodologia / Casos pràctics / Casos pràctics de teràpies d'adults

Casos pràctics de teràpies d'adults

Lola, 42 anys. Maltractament psicològic, somatitzacions. 22 sessions

La Lola va venir a Psigma Barcelona a través de l’amistat d’un dels membres de l’equip, doncs estava tan decaiguda i se sentia tan malament amb sí mateixa que no volia cercar ajuda ni psicològica ni de cap altre tipus.

El seu discurs era lent i amb un to de veu molt baix, fins i tot perdia el fil de les frases. Mare de família amb dues criatures petites i casada des de feia 12 anys, era menyspreada a diari pel seu marit, el qual no treballava per voluntat pròpia ni a casa ni fora, però sí que administrava els diners de la família que la Lola guanyava a la seva feina. Vam començar fent un repàs als fets més significatius de la seva vida, i ja vam veure que des de ben petita havia estat educada en un clima masclista, de poca valoració i alta exigència. De jove, de seguida va conèixer a la seva actual parella, amb qui semblava que havia de fugir de la vida portada fins aleshores, però amb qui poc a poc es va anar anul·lant. Sutilment ell la va anar distanciant de la família i dels amics, i la culpava de les coses que no anaven bé, i degut a la culpa que ella va anar creient responia a les demandes del seu marit.

“Qui era jo per tenir armaris per a guardar les meves coses si l’únic que tenia era merda?”

“Sempre que quedava amb les meves amigues,
ell tenia una reunió de l’escala i no podia
quedar-se amb els nens.”

En el moment de venir a consulta, es trobava de baixa, doncs tenia molts dolors musculars degut al fort estrès que estava patint tant a la feina com a l’acumulació de casa, de seguida vam veure que es tractava de somatitzacions del seu dolor ja que no reconeixia cap tipus de queixa cap als altres, tan sols cap a ella mateixa.
La feina que vam fer va tenir un caire molt narratiu, des del repàs de la seva línia de vida, la re-narració de la seva història, i amb l’ajuda de la terapeuta, va anar prenent consciència de tots aquests elements de culpa, de falta de valoració, etc. i va anar obrint els ulls, alhora que apujava “màgicament” el to de veu i deixava de perdre el fil de les frases. Se li va parlar del cercle de la violència, el joc subtil que feia servir el seu marit i tots els maltractadors per aconseguir el que volen. I vam parlar de totes les eines que tenia al seu abast (serveis policials, socials, legals, etc.) per poder plantar cara al seu marit. Poc a poc la Lola es va anar sentint menys culpable, més forta i amb molt més poder per decidir en els diferents àmbits de la seva vida. Els dolors es van esvair, va començar a dir no al seu marit i a recuperar les seves amistats. Per desgràcia, es va haver de fer una pausa en la teràpia per problemes econòmics, però per sort ja s’havien donat tots aquests canvis i la Lola havia fet ja un gir de 180 graus.

 

Clara. 33 anys. Infidelitat. 9 sessions

“No sé si em podré arribar a perdonar mai,
però a més a més, és que no sé qui sóc!
No em reconec, i això em fa molta por...”

La Clara buscava l’ajuda d’un psicòleg a Barcelona, degut a la gran culpabilitat que sentia després d’haver enganyat a la seva parella i haver provocat així el trencament de la relació després de 15 anys. Es definia com una noia super responsable i no entenia com havia pogut arribar a fer una cosa similar. Reconstruint la història de la Clara vam veure que efectivament es tractava d’una noia molt responsable, de deus a l’escola, carrera universitària, una bona feina, i molt bones relacions familiars i socials. Amb la parella tot havia anat bé, tot i haver-se conegut tan joves. Vivien junts des de feina 8 anys i feia un temps que discutien el tema de les criatures. La Clara sempre n’havia volgut tenir però hi havia alguna cosa que la feia tirar enrere. Amb en P. feia temps que dubtava, eren molts bons amics però s’havia adonat de que no era el que cercava en una parella. Ho havia intentat deixar alguna vegada, si més no donar-se un temps, però ell sempre la convencia del contrari i al final continuava en la relació, esperant que canviés alguna cosa. Explorant la seva història vam veure també com coincidien aquests periodes de dubte amb la mort del seu pare. Explicava que va ser un moment molt dur però que la va fer canviar la seva manera de veure el món, com passa a tantes persones quan es troben amb l’experiència de la mort tan propera. A més, si afegim l’edat i el moment vital pel qual passava la Clara (moment de plantejar-se el futur a nivell de família entre d’altres), les seves característiques personals (responsable, familiar, cuidadora...) i les de la seva parella (persona dominant en la parella i obcecat en la relació però sense promoure canvis), semblava que no tenia massa elecció a l’hora de provocar deixar la relació, doncs ella no hagués estat capaç de fer-ho ni ell l’hagués “deixat”. Posant sobre la taula i entenent més tots els elements que envoltaven la infidelitat de la Clara i sense per això justificar-la, vam poder fer més fàcil el treball emocional per a poder perdonar-se i seguir així endavant amb la seva vida.

Jaume, 37 anys. Trastorn Obsessiu Compulsiu. 37 sessions:

En Jaume és un noi de 37 anys, que va acudir a consulta  angoixat per la intrusió d’imatges violentes a la seva ment, que apareixien en qualsevol moment i que no podia controlar. En aquestes, es veia a ell com a autor d’un episodi d’agressivitat contra algun conegut, familiar o amic.

 A banda del fort malestar que li produïa la visualització d’aquestes imatges, vam veure que el manteniment i inclús l’augment d’aquesta producció involuntària estava associat a una sèrie de creences que en J mantenia. Aquestes eren: si tinc aquestes imatges vol dir que en el fons les desitjo dur a terme; quantes més imatges tingui més probabilitat tindré de perdre el control i acabar-les realitzant; tenir aquest tipus d’imatges és tan dolent com dur-les a terme, doncs desitjar mal a algú és el mateix que fer-li mal; hauria de ser capaç de controlar la meva ment i no permetre que això em passi.

“Si tinc aquestes imatges vol dir que en el fons les desitjo dur a terme; (...) desitjar mal a algú és el mateix que fer-li mal;  hauria de ser capaç de controlar la meva ment i no permetre que això em passi...”

La sol·lució intentada pel pacient va ser la de  mirar de tallar la imatge en el moment de l’aparició i/o generar una imatge positiva que contrarestés la violenta (imaginar-se abraçant a aquella persona per exemple), i centrar l’atenció en la possible aparició d’aquestes. Però aquestes sol·lucions generaven l’efecte contrari i juntament amb les creences abans esmentades, mantenien i augmentaven la producció d’aquestes imatges intrusives. El tractament doncs, es va centrar en discutir la veracitat i la utilitat de les creences mitjançant la tècnica de la reestructuració cognitiva, i en deixar les conductes de control.

Un cop realitzada aquesta fase, ens vam trobar que les imatges s’havien reduït significativament però que en J encara tenia por d’algunes, les referides a les persones que més s’estimava. Així doncs vam decidir fer un afrontament mitjançant la imaginació el més real possible d’aquestes imatges, la qual cosa va permetre a en J perdre definitivament la por a la consecució d’aquestes situacions i a l’aparició d’aquests tipus d’imatges.

“...és impossible controlar tots i cadascun
dels pensaments...”

 Al final del tractament el pacient afirmava que de tant en tant li apareixien algunes imatges però que les deixava passar i no els hi donava importància ja que sabia que no tenia relació amb cap desig ocult, que perquè li passessin pel cap no volia dir que ho fes, i que era impossible controlar tots i cadascun dels pensaments de la nostra ment.

 

Marta, 35 anys. Trastorn per afartament. 24 sessions:

La Marta va venir a consulta queixant-se de no poder fer res per millorar el seu aspecte físic, ja que recorria varies vegades per setmana al menjar fora d’hores, de vegades de quantitats elevades i d’altres menys, però que en total feia que el seu pes s’anés incrementant poc a poc fins a arribar a un índex de massa corporal (IMC) que ja no era saludable ni per la seva edat ni per la seva constitució física.

Explorant amb la Marta i registrant aquests episodis d’afartament, es va adonar de que feia servir el menjar per a calmar l’ansietat que li produïen certs temes. Des d’aquest moment, cada vegada que sentia ganes de menjar quan no tocava o sentia ganes de menjar dolços, es preguntava si realment tenia gana o li venia de gust el que anava a menjar, o si es tractava de reduir l’ansietat, i si era així va començar a posar en pràctica els seus propis recursos personals per a minimitzar el que l’amoïnava.

“Vull menjar perquè realment tinc gana o em ve de gust, o per calmar la meva ansietat?”

A partir d’aquí, es va ajudar a la Marta amb aquelles àrees de preocupació que ella sola no podia manejar. Així, vam treballar algunes preocupacions personals que tenia amb la seva família, des de la relació amb la seva filla a la culpabilitat que sentia per alguns afers del passat amb els seus pares.

 Per fer això, li va anar molt bé entre d’altres coses, veure els errors cognitius en els que queia a sovint i el  treball de l’assertivitat. Poc a poc les seves preocupacions s’anaven reduint o si en tenia, les anava resolent per sí mateixa de manera satisfactòria, i de retruc es van reduir les ganes d’afartar-se amb el menjar. Això, juntament al canvi d’hàbits alimentaris i d’exercici físic que se li van ensenyar, va fer que anés perdent pes de mica en mica i que millorés considerablement la seva autoimatge i sobretot la sensació de control sobre sí mateixa.

 

Cecília, 21 anys. Episodi depressiu + Disparèunia. 21 sessions:

La Cecília és una noia de 21 anys que considerava que tenia un caràcter difícil, però que últimament notava que s’enfadava més, se sentia més irritable, ansiosa, plorava i li canviava l’humor amb molta facilitat. Durant l’avaluació es va observar que la simptomatologia descrita responia a un episodi depressiu, bàsicament originat perquè no conectava des de feia temps amb les persones que l’envoltaven, inclosa la seva parella, motiu pel qual s’havien anat deteriorant aquestes relacions.

A més a més, amb la parella feia mesos que no tenien relacions sexuals ja que per una banda no sentia desig i per l’altra, sentia dolor durant les relacions. Es va veure i ella mateixa reconeixia, que acostumava a malinterpretar algunes situacions i això havia fet que s’hagués anat allunyant de les persones que més s’estimava.

“Últimament em noto més irritable, ansiosa, ploro i tinc canvis constants en el meu estat d’ànim” “Fa mesos que no tenim relacions sexuals perquè sento dolor en la penetració”

Per tant, ens vam centrar a treballar en aquelles coses que feien que malinterpretés situacions socials, de parella, de família...ajudant-la a buscar altres alternatives possibles. Es van treballar els errors cognitius implicats i també el perfeccionisme  mitjançant la tècnica de la reestructuració cognitiva, doncs tenia altes expectatives que s’aplicava a ella mateixa i als altres que feien difícil que qualsevol les assolís, conduint-la a un estat quasi permanent de frustració.

 Mica en mica, el seu estat d’ànim va anar millorant i va aprendre a veure les situacions diàries des d’un altre punt de vista, més empàtic i relaxat, que li permetia d’acostar-se de nou a les persones amb les que convivia i a la seva parella. Però el que no millorava eren les relacions sexuals, doncs la Cecília els hi havia agafat tanta por que no volia ni intentar-ho. Analitzant com van anar les últimes relacions, es va veure que ja es trobava immersa en un estat d’angoixa important i que durant les relacions estava més pendent de les seves preocupacions personals que de la relació sexual en sí, per tant no entrava mai en una fase d’excitació que li permetés una lubricació suficient per a la penetració sense dolor.

Vam citar a la parella per explicar-li la hipòtesi del dolor de la Cecília, parlar obertament del malestar que produïa el fet de no tenir relacions des de feia mesos, fer una sessió de psicoeducació sexual, i  explicar-los el tractament conductual a seguir.

Haurien d’anar fent pases des de la focalització sensorial i genital fins a la penetració complerta, amb una sèrie de fites que haurien d’aconseguir en cada pas abans de passar al següent. Quan van arribar a la fase de la penetració, la relació sexual va resultar satisfactòria i sense dolor, la qual cosa va permetre a la Cecília acabar de perdre-li la por a tornar a sentir dolor i recuperar així el desig sexual.

 

Mireia, 27 anys. Depressió, desorientació vital. 32 sessions:

La Mireia és una noia que va venir a teràpia psicològica molt desorientada, plorava constantment i no sabia per què estava tan malament.  La vida en general li anava prou bé, havia finalitzat els estudis superiors, a la carrera que ella volia, la seva família l’ajudava i estaven al seu costat, tenia recursos econòmics, amistats, etc...

Al analitzar juntes la seva història i situació actual vam anar trobant el fil del problema; estava passant un canvi de cicle vital que no estava encaixant, era el final d’una època estudiantil on s’havia desenvolupat molt bé ja que és una estudiant brillant, i començava una nova època més incerta i insegura com és l’entrada al món laboral, amb tot el que això implica.

“ Estic desorientada, ploro,  pateixo i no sé què em passa, necessito ajuda”

“Amb la teràpia psicològica estic molt més segura de mi mateixa i amb un estat d’ànim més  estable”

Vam treballar aspectes com entendre el perquè de les seves emocions en relació a la situació que estava vivint, ella va comprendre el que li passava, a partir d’aquí vam poder treballar l’acceptació d’aquesta nova situació i les pors que se’n derivaven, així com  aspectes de la seva personalitat que generaven més inestabilitat emocional i desànim.

Va finalitzar la teràpia psicològica molt satisfeta i amb més recursos per poder enfrontar-se amb els canvis que suposa viure.

 

Carme, 50 anys. Depressió per mort de parella en accident. 78 sessions:

La Carme  va acudir al centre de psicologia de PSIGMA de Barcelona  al cap d’un any de que el seu marit fos atropellat per un cotxe amb resultat de mort. Presentava una simptomatologia molt depressiva, una personalitat depenent de base,  no tenia  recursos emocionals i només pensava en treure’s la vida.

“Roger, em vull morir”

La psicoteràpia va consistir en treballar el dol amb estratègies cognitives que li permetessin veure les coses positives de la seva vida anterior a la relació de parella, però també de les presents i de les que podia construir. Vam utilitzar diferents tècniques emocionals i insistíem molt en les habilitats socials, la sociabilització i en el llistat de recursos i enfortiment d’autoestima i de l’autonomia (cal destacar que sempre hi ha hagut una personalitat molt depenent que provocava la mala gestió de la mort).

El tractament va ser complex amb alguns intents de suïcidi greus que provocaven recaigudes.

Actualment la Carme ve a sessions de control i seguiment cada 2 mesos i sobretot anem enfortint el projecte vital i els trets de personalitat depressius deguts a la seva personalitat neuròtica i a l’alta sensibilitat i debilitat que, tot i haver-se reduït molt, encara perdura.

 

Jose, 32 anys. Hipocondria. 61 sessions:

La Hipocondria és un trastorn amb entitat pròpia però el podríem englobar dins els trastorns ansiosos o obsessius . Es una por a tenir o desenvolupar malalties o símptomes corporals i emocionals i es caracteritza per un estat d’alerta màxima i d’autoobservació constant.

 En Jose va venir als psicòlegs de Vic amb un estat ansiós molt important. Acudia constantment a urgències de l’Hospital i tenia molta por a que a tenir un problema amb el cor o una malaltia greu. Durant un parell d’anys tant en salut privada com en la pública no parava de fer-se escàners, TAGS i ecografies.

“crec que no és normal aquests batecs que sento al cor i ho he d’anar controlant”

Durant el primer any de teràpia vam treballar l’estabilització de l’ansietat a través de tècniques de relaxació, de confrontació cognitiva, d’anàlisi de probabiliat i búsqueda d’informació i d’exposició en imaginació. Poc a poc vam anar utilitzant tècniques d’intenció paradoxa , de reestructuració cognitiva i d’exposició gradual.

Aquests trastorns són molt rígids i fa que la persona qui els pateix acostumi a necessitar una teràpia molt llarga com ha estat el cas.

Avui en dia en Jose ve cada mig any a PSIGMA per valorar el seu estat. Segons ell, s’ha tret un 80 % de les pors i pot fer vida normal una altra vegada. Ell considera que és gairebé impossible que li torni a passar ja que ha adquirit una manera nova de pensar sobre el seu cos i la vida.

 

Albert, 28 anys. Ansietat, somatitzacions, malestar general. 41 sessions:

El pacient provenia d’una altra teràpia de mig any de durada que no li havia funcionat. Venia deprimit i desesperançat creient que estaria malament tota la seva vida, malgrat la seva joventut.

El malestar era múltiple i es manifestava sobretot en dies puntuals on els mals de cap i l’ansietat eren molt elevats. Tenia dolors per tot el cos i dificultats amb la son.

Vam analitzar l’estil de vida, l’organització, les prioritats i no hi vam observar res destacable.

“Crec que tinc alguna 'tara' que em fa trobar-me malament, cap metge m’ha trobat mai res”

Quan vam mirar més profundament el tema de la son, vam observar que malgrat que el pacient dormia unes 7 hores al dia, creiem que no descansava, segons el seu metabolisme, les hores suficients. Només aquest motiu va fer que ens plantegéssim provar de dormir 9 hores al dia. Al cap de poques setmanes, l’Albert es trobava molt millor i l’ansietat i el malestar eren més puntuals.

Vam fer alguns ajustaments en la personalitat autoexigent i en prioritzacions vitals. Treballant la reflexió de certs aspectes, fent teràpia cognitiva, realitzant alguns canvis en temes personals i laborals i donant més temps a l’esport, la millora va arribar al 70% fins que vam finalitzar la teràpia per acord de les dos parts i perquè l’Albert es considerava preparat per seguir millorant.

 

Regina, 43 anys. Separació conjugal. Dependència afectiva. Alta ansietat. 15 sessions:

La Regina va arribar a la consulta amb una ansietat molt elevada, estava en procés de separació de la seva actual parella i no ho encaixava.

Explica que amb l’anterior parella que tenia quan ho van deixar va passar per la mateixa situació d’ansietat extrema, por d’estar sola i necessitava constantment algú al seu costat.

És un cas de dependència afectiva molt clar ja que al estar en parella automàticament baixava l’ansietat i no tornava a estar malament, el sol fet d’estar amb algú li donava seguretat i desconnectava les sensacions de malestar i buidor en ella. Ho havia experimentat en diferents ocasions.

“No puc viure sense ell, estic perduda, pensava, ara ho veig  diferent, he après a tenir més recursos ”

Vam seguir la teràpia d’una manera poc lineal ja que la seva feina impedia poder tenir un horari estable, va millorar a l’hora de comprendre els mecanismes de l’ansietat i la dependència, tenia més recursos i una ansietat menys invalidant però no vam seguir el temps suficient com per poder millorar completament la dependència a nivell afectiu.

 Li costava molt exterioritzar el que sentia i va buscar una nova parella, així a nivell simptomatològic  hi va haver una gran millora però si la parella tampoc funciona pot tornar a recaure en un futur .

 

Robert, 78 anys. Problemes de memòria. 4 sessions:

En Robert demana hora de vista ja que últimament veu que comença a presentar certs problemes de memòria. El porta la seva filla ja que ha tingut diferents episodis d’oblit i s’ha desorientat al carrer en dues ocasions.

“ Estic molt millor que fa un mes quan vaig demanar visita, i m’ho passo bé amb els exercicis de memòria que faig, estic entretingut i content, vaig fer molt be de demanar  ajuda professional”

Està espantat i no sap com enfocar-ho. Vam fer algunes sessions, la primera d’avaluació amb un senzill test de memòria per descartar o confirmar el diagnòstic de deteriorament cognitiu, i suport emocional, escoltant les seves demandes i inquietuds.

En les següents sessions vaig explicar-los com fer un programa d’estimulació cognitiva amb uns senzills exercicis que ell mateix es podia auto aplicar a casa. El sr. Robert va quedar més tranquil i segur de si mateix, amb el programa d’estimulació cognitiva s’ho passava bé i estava actiu propiciant el manteniment de la memòria.

 

Natàlia, 62 anys. Baixa autoestima + Inseguretat. 31 sessions:

Es un motiu de consulta molt freqüent.  Malauradament la  Natàlia va patir molt durant la seva vida perquè no sabia com solucionar la seva inseguretat. Li interferia en moltes situacions: familiars, laborals, anant a comprar, amb els seus fills i néts,... i li feia passar algunes temporades amb simptomatologia depressiva. Sempre es veia menys que els altres en tot i per tot, no es valorava mai i sempre la portava a donar molt, a no dir mai que no i a no cuidar-se.

“Els altres sempre han de ser abans que jo,
si ells estan contents, jo també”

Quan va venir als psicòlegs de Vic, tenia poques esperances de poder-ho millorar i més a la seva edat. Tot i això, vam començar pel treball de drets humans, habilitats comunicatives, entrenament en assertivitat, crítica interior als altres, establiment d’expectatives i prioritats,  gestió de les relacions, saber dir que no, reestructuracions cognitives,... que ens van donar uns resultats que ni els propis professionals pensàvem.

Val a dir que de la dona submissa i insegura que era, va passar a sorprendre’ns a tots muntant viatges i estades en balnearis ella sola i fent-se voluntària d’una ONG on va conèixer a 2 de les que formen part del seu grup (recuperat) d’amigues. La última vegada que la vam veure, la Natàlia ens va dir que fins i tot podia aguantar discussions i defensar-les davant de la gent del seu voltant: una mostra de dignitat i bona autoestima.

 

Gemma, 24 anys. Timidesa i fòbia social. 35 sessions:

La fòbia social és una por a la gent però no a la quantitat sinó a la observació i avaluació d’aquesta gent. Amaga a darrera una baixa autoestima i inseguretat i molta exigència.

A la Gemma aquest problema li provocava un alt patiment. No es veia en cor d’anar a certes classe de la Universitat, li feia tenir problemes de relacionar-se amb els altres i no sabia com aprofitar situacions amb nois que li venien molt de gust. Es sentia molt dèbil per poder tenir i mantenir un grup d’amigues i mai es comunicava íntimament ni amb pares ni amics.

En aquests casos, la reestructuració cognitiva en el reforç de l’autoestima i en la crítica interna als altres és fonamental. Vam treballar situacions socials en imaginació i en exposició on cada setmana pautàvem passos per tal de veure quina seria la reacció de la gent. La confrontació ens sortia sempre de valoració positiva per part dels altres.

“no puc, no puc dir res i no sé per què.......;
estic molt malament”

Quan la Gemma va començar a veure més característiques positives d’ella que negatives, va sentir-se cada cop més en el mateix nivell que les altres persones i va començar a relacionar-se com ho feien els altres amb ella. Va adonar-se que la gent la tractava bé i va ser la retroalimentació que li va permetre canviar la seva percepció de debilitat social.

Avui en dia la Gemma no té cap problema de timidesa que li afecti cap àrea de la seva vida tot i que sí que continua amb timidesa puntual en certes situacions i dies ja que aquesta forma part de la timidesa innata o temperamental.

 

Leonor, 28 anys. Problemes de relació amb els altres, problemes amb la família d’origen i gelosia. Estat d’ànim baix. 30 sessions:

La Leonor comença la teràpia per poder treballar aspectes que segons ella no li agraden de si mateixa, vol dedicar un temps a fer creixement personal. Té una història que es remunta a la seva família d’origen, de molta dependència emocional, arribant a situacions desagradables i molt tenses.

 Molt jove es va desvincular de la família per poder fer el seu camí a la vida, amb els seus valors i inquietuds i vivint la vida com creu que ho ha de fer, però aquest camí no li és fàcil i té sentiments contradictoris i desajustats,  que no l’ajuden a poder disfrutar lliurement de la seva llibertat personal.

“Es sorprenent com pots ser més feliç si dediques un temps a tu amb una bona teràpia psicològica”

Aquests problemes s’han manifestat amb més intensitat per un trencament amb la parella.

Treballem a nivell narratiu i vivencial, comprenent el que li ha passat, anem construint el que vol ser, i tancant ferides del passat.

Treballem amb visualitzacions per poder ampliar diferents situacions conflictives que li han succeït i maneres alternatives de procedir, per millorar la seguretat i confiança en si mateixa. La Leonor fa el procés mica en mica però està molt contenta amb les millores  a nivell anímic i a nivell d’autoestima, sobretot veu que ha crescut a nivell personal i ja no té sentiments intensos de ràbia envers la família d’origen.

 

Gregorio, 42 anys. Trastorn bipolar. 14 sessions:

El trastorn bipolar de moment no té cura, però sí que es pot controlar i millorar el benestar psicològic i la qualitat de vida.

En Gregorio va venir al centre desesperat pels seus canvis d’estat d’ànim inesperats i la intensitat d’aquests que no podia controlar.

Sabia que patia de trastorn bipolar des de feia molts anys i s’estava medicant correctament, però mai ningú li havia parlat en profunditat de com funcionava aquest trastorn ni li havien donat més recursos a banda de la medicació. En Gregorio tampoc relacionava els seus canvis anímics amb el trastorn i ho atribuïa més a un “error” en la seva personalitat, el qual tampoc l’ajudava massa.

“Em poso tan malament que me’n vaig a l’hospital a que m’ingressin per no acabar fent una tonteria”

Vam analitzar la història passada i recent dels seus canvis anímics diferenciant aquells “inesperats” que vam poder atribuir a la malaltia, i els “esperats” ja que anaven lligats a desencadenants lògics i no eren tan intensos com els altres. Respecte als canvis esperats, vam treballar alguns d’aquests desencadenants (discussions conjugals i familiars en el seu cas) per reduir-los. I respecte als inesperats vam aconseguir localitzar els senyals previs als episodis depresius o maníacs i vam pensar en les estratègies que millor li podien anar per poder reduir la seva intensitat (moltes ja les utilitzava però no conscientment i d’altres les vam generar llavors).

El trastorn d’en Gregorio lògicament no havia marxat al posar fi a la teràpia, doncs es tracta d’una malaltia crònica, però sí que havia aconseguit controlar els seus efectes, posar-hi consciència i sobretot sentir que tenia més control sobre si mateix amb el que també va acabar guanyant en autoestima.

 

Laia, 25 anys. Dol no resolt. 9 sessions:

La Laia va venir a teràpia molt  angoixada perquè tot i estar molt bé amb la seva parella i saber del cert que se l’estimava, continuava pensant en la seva ex-parella amb qui ja no tenia cap tipus de contacte.

“Quan estic amb la meva parella i m’enrecordo del meu ex em sento fatal, com si l’estigués enganyant, i ja sé que no, però no puc evitar sentir-me així...
Necessito deixar-ho enrere!”

Aquests pensaments tenien un fort component de ràbia i de tristesa i mai havien estat expressats, ja que la ruptura va ser molt brusca i tot seguit va començar amb la seva relació actual. Alhora es sentia molt malament en pensar-hi, com si estigués enganyant a la seva parella actual tot i la naturalesa d’aquests pensaments.

Vam veure clarament que no s’havia fet un dol per l’exparella i que havíem de trobar el lloc i el moment per fer-ho.  Com es sentia preparada a iniciar-ho vam donar lloc a consulta a l’expressió de tots aquests pensaments i sentiments i amb la realització de diverses tasques a casa per ajudar en el procés. Vam utilitzar llistats de greujes, cartes dirigides però no entregades a l’exparella, cadires buides, i un ritual de tancament.

Un cop fet tota aquesta expressió emocional la Laia va deixar de pensar-hi i va recuperar la tranquil·litat i l’alegria que la caracteritzaven.

 

Teresa, 30 anys. Baixa autoestima, 18 sessions:

La Teresa va  acudir a Psigma angoixada física i mentalment. A nivell físic sentia un ofec i una presió al pit que no comprenia i emocionalment se sentia absolutament perduda amb la seva vida.

Vam fer una externalització del símptoma i vam veure que només apareixia en situacions en les que se sentia insegura i que la funció d’aquest era posar-la en alerta de la seva manera de fer per tal d’agradar als altres.

“L’ofec al pit em diu que vigili el que dic davant de segons qui per tal d’agradar-los...”

 Vam corroborar la hipòtesis estudiant la seva història de vida, i quan se sentia tranquil·la i segura amb qui l’envoltava o feia allò que li agradava no apareixia el símptoma.

Vam estar treballant la inseguretat, objectivitzant-la, veient d’on venia i expressant aquelles emocions negatives que guardava en el seu interior vers les persones que al llarg de la vida l’havien fet sentir d’aquesta manera. Fet això va poder comprendre perquè aquelles persones van actuar de tal manera (per exemple els seus pares per sobreprotecció l’havien invalidat continuament), les va poder perdonar i es va sentir molt més segura de si mateixa.

 L’ofec va anar despareixent fins a quedar obsolet, doncs ja no li calia l’alarma de protecció perquè estava segura de qui era i no necessitava ser ningú més que ella mateixa.

 

Ingrid, 45 anys. Moobing. 22 sessions:

El moobing és un maltractament psicològic en l’àmbit laboral o acadèmic.

La Ingrid portava 4 anys amb un alt patiment ja que el seu cap, empresari destacat, la sobrecarregava de feina, la ridiculitzava en públic i li feia comentaris sexuals en privat que la mantenien en un estat d’ansietat i tristesa molt perillosos per la seva salut.

“no puc més, no sé què fer, estic a les seves mans,...
fa el que vol i no puc dir res”

Van ser claus les primeres 5 visites on després d’analitzar el problema, la pacient es va adonar del què li passava i va veure que tenia molts drets que no sabia i per tant, que no utilitzava.

Després del sorprenent descobriment, vam començar a elaborar un disseny i un pla per tal de que pogués, poc a poc, canviar la conducta i l’actitud davant del seu cap i companys de feina. Aquest nou rol consistia en ser més passiva en algunes àrees i comentaris del cap i més habilidosa o assertiva en altres.

Vam obtenir resultats importants ja que el cap es quedava desorientat i percebia a la “seva víctima” com a més valenta que abans i progressivament ell la va anar molestant menys. Com a conseqüència, l’Ingrid no va haver de deixar la feina i va poder tornar a sentir-se tranquila portant un ritme de feina correcte. Va recuperar la salut, va començar a dormir bé i la seva autoestima personal i laboral va assolir uns punts que fins i tot la Ingrid no recordava haver tingut mai.

 

Montse, 33 anys. Dependència emocional i baixa autoestima. 6 sessions:

La Montse acudeix a teràpia moguda per l’angoixa que li suposa prendre una decisió: acabar definitivament amb la relació de parella amb en Tom o seguir amb ell.

Quan identifiquem els motius que l’han dut a aquest plantejament apareixen emocions com la ràbia, l’angoixa i la decepció davant les faltes de respecte d’en Tom, la sensació de no tenir veu pròpia, les contínues discussions i poques mostres d’afecte, etc.

Al indagar en els aspectes que li impedeixen prendre una decisió apareix un aspecte clau en el procés de teràpia: “Em fa por quedar-me sola; sola no valc res”.

Per la Montse, decidir implicaria deixar de tenir parella, el que per ella significa deixar de tenir valor. Aquesta creença es fa evident quan explorem la seva línia de vida en relació a les parelles i observem –per sorpresa de la Montse- que des dels 15 anys sempre ha tingut parella, passant tan sols 6 mesos soltera.

La Montse, fins ara, ha estat vivint i sent en funció dels altres, subordinada a les seves parelles i sempre amb una necessitat excessiva d’agradar i complaure als altres, el que explicaria la seva inseguretat, la freqüent presència de sentiments de culpa i el conflicte intern que pateix: “Sento que no puc ser jo”.

Durant la teràpia, es treballa la presa de decisions i habilitats socials per passar d’una posició passiva a adoptar-ne una d’assertiva; parlant, sentint i actuant des del Jo. La regulació emocional també és un punt essencial per començar a connectar amb les pròpies emocions, desitjos i necessitats, així com trencar amb aquelles creences i màscares que l’estan limitant en el seu procés cap a l’autonomia.

Finalment, decideix acabar amb la relació definitivament: “He pres una decisió pensant en mi, no en el que seria sense ell. He d’estar bé amb mi mateixa, ara ho veig”. S’ha donat el permís per legitimar-se, ser coherent amb ella mateixa i connectar amb la solitud.

 

Francesc, 53 anys. Problemes relacionals i crisis d’ansietat. 9 Sessions

El Francesc ve a teràpia per primera vegada amb una demanda clara. Fins aleshores havia intentat fer teràpia en dues ocasions. La primera va ser per ajudar el seu fill adolescent a relacionar-se amb el grup d’iguals i la segona va fer teràpia de parella. En totes dues teràpies la seva implicació va ser breu, ja que va venir només dues i tres sessions.

En aquesta ocasió la demanda era pròpia. Volia deixar de patir angoixa, ja que se sentia inútil com a pare des que es va divorciar fa 3 anys. El pacient es mostrava molt ansiós, amb verborrea, palpitacions, sudoració... fet que va dificultar les primeres sessions de teràpia, les quals es van dedicar a reduir l’angoixa amb tècniques de relaxació i respiració així com un diari de l’ansietat. A partir d’aquest diari, es va poder observar que la majoria de crisis d’angoixa es produïen després d’haver mantingut contacte amb l’ex-dona, veient que el feia sentir inútil com a pare. Així, es va treballar en la recerca de la funció del símptoma a partir de l’entrevista al símptoma i externalització de l’ansietat.

A partir d’aquesta feina, junt amb la línia de la vida, el Francesc va entendre que totes les dones de la seva vida (àvia, mare i ex-dona), havien sigut dictatorials i no li permetien expressar-se i actuar lliurement i que començava a fer el mateix amb la seva actual parella, tot i que aquesta era molt diferent.

“He passat tota la vida sense entendre’m a mi mateix, pensant que jo era el bitxo raro, l’inútil, quan en realitat tot tenia un sentit i una raó de ser. Ara entenc perquè era tan submís i per això ara puc posar-hi remei”

Ell es pensava que amb el divorci s’havia alliberat, però amb la teràpia es va adonar que encara estava molt lligat a la seva ex. Així, el Francesc es va començar a alliberar dels nexes que l’unien amb ella: el cotxe, favors personals, manca de límits amb les trucades, pis compartit... Alhora va començar a ser més natural amb la seva actual parella i amb els fills, ja que sentia una mena de deute amb ells. Es van treballar els límits amb els fills i l’acceptació de l’etapa que estan vivint (adolescència). Va començar a marcar obligacions i va poder comprovar que els fills les toleraven molt bé. També va aconseguir deixar de fumar i viure més en parella, sent més natural i mostrant la seva opinió, sense patir la reacció de la parella per por a l’abandonament. Això es va treballar amb la pregunta del miracle i les preguntes escala. Després de 9 sessions es va donar per finalitzada la teràpia, degut a que ja no existien crisis d’angoixa, el Francesc s’havia apuntat a activitats que l’agradaven més, havia millorat la relació amb la parella i els fills, i la relació amb la ex era més distant.

Raúl, 33 anys. Agressivitat, 12 sessions

En Raúl va venir a teràpia com a recurs per evitar la separació de la dona, aquesta li va donar un ultimàtum ja que en Raúl tenia reaccions molt agressives i cada vegada eren més freqüents i intenses.

La teràpia primer la vam centrar en que ell veies la necessitat de conèixer-se millor i poder augmentar el repertori dels seus recursos per poder afrontar diferent aquestes reaccions agressives i impulsives que estaven generant molt malestar a ell i al seu entorn.

Va veure clarament que no afrontava bé certes situacions i com disparaven la seva conducta agressiva. Vam treballar per augmentar la consciència en aquests moments difícils i que s’adonés de la seqüència de la seva pròpia agressivitat, vam començar a introduir canvis en aquesta seqüència per a trencar-la. En unes quantes sessions va començar a canviar la manera de pensar en aquests moments i a generar conductes alternatives, va aprendre a calmar-se i a relaxar-se i a comunicar-se d’una manera molt més efectiva amb els seus. Com que va aplicar molt be els canvis suggerits va començar a tenir experiències d’èxit davant de situacions complicades i va reforçar molt aquests nous aprenentatges. Al finalitzar la teràpia havia millorat molt la seva relació de parella, familiar i amb tot el seu entorn i estava molt content i satisfet per als canvis positius i tot el benestar que havia generat a la seva vida.

Carolina, 52 anys. Perfeccionisme. 7 sessions.
(Baix assoliment d’objectius)

La Carolina va venir a Psigma molt angoixada i preocupada per diverses situacions que s’anaven repetint en el seu dia a dia, però sobretot per la feina, on se sentia totalment fora de lloc amb els companys. A casa també sentia que patia molt, però en aquest cas perquè necessitava que tot i tothom estigués “on havia d’estar”.

L’elevada quantitat de preocupacions i el temps que hi invertia feien que no trobés temps per a ella mateixa, ni que en volgués treure, ja que si no arribava on ella creia que havia d’arribar, tampoc se’n sentia mereixedora.

 Havia provat de millorar llegint un bon nombre de llibres d’autoajuda i fent diversos tallers d’autoestima, reiki, habilitats socials...  En total va venir a la consulta en 5 ocasions, de manera molt esglaonada i fins i tot hi havia dies que havia de marxar 5 o 10 minuts abans perquè feia tard.

 La sensació que transmetia era de desesperació després de portar tant temps cercant una sol·lució i fracassant en el seu objectiu, i venir a teràpia era per tant un nou intent tenyit ja d’ un possible sentiment de fracàs.

“Tot i dir-li que necessitàvem un cert temps per coneìxe’ns i treballar allò realment important,
la impacència generada per la seva gran angoixa
va fer que deixés la teràpia”

Amb només 5 sessions no va donar temps a aprofundir en la seva problemàtica, i més quan cada vegada que venia es trobava angoixada per un nou tema pel qual demanava una sol·lució inmediata.

 Tot i dir-li que necessitàvem un cert temps per coneìxe’ns i treballar allò realment important, la impacència generada per la seva gran angoixa va fer que deixés la teràpia; i el nostre error potser va ser no posar prou èmfasi en la necessitat de donar-nos el temps necessari tot emmarcant-t’ho en la complexitat de la seva situació.

 

Héctor, 40 anys. Insomni. 34 sessions.
(Baix assoliment d’objectius)

Es un cas que els professionals de PSIGMA recordem molt ja que provocava molt patiment al pacient i a nosaltres.

 Segons l’Héctor, no acostumava a dormir més de 3-4 hores al dia de feia 5 anys i només alguns caps de setmana aconseguia dormir 7-8 hores. No presentava ansietat ni depressió, ni tampoc dolors ni altres somatitzacions degudes a trastorns psicològics o orgànics.

“Ell no va poder (o interessar) reconèixer ni detectar
cap problema emocional”

Vam enfocar sempre la teràpia a Barcelona tractant a l’insomni  com una somatització de l’ansietat-insatisfacció inconscients o estrés que patia el pacient.

Ell no va poder (o interessar) reconèixer ni detectar cap problema emocional que creiem que existien en l’àmbit laboral i de parella, així com en la falta de suficients gratificacions per viure.

 Tots aquests aspectes més una personalitat molt rígida i exigent van fer que el pacient ens comentés per anar a una altra psicòloga i al Dr. Estivill a provar si li solucionaven el problema. Una trucada de seguiment que li vam fer al cap de 8 mesos de deixar la teràpia ens va dir que continuava igual i que les 2 teràpies que havia provat no l’havien ajudat a millorar i que havien diagnosticat el mateix que li va dir el psicòleg de Barcelona.

Creiem que l’Héctor li faltava molta valentia i insight (introspecció) per poder solucionar o millorar els problemes que negava i seria llavors quan l’insomni s’eliminaria o es reduiria.

No estava suficientment conscient ni preparat per assumir el diagnòstic que tots els centres li vam realitzar.

 

Manuel, 47 anys. Ansietat i depressió.
(Baix assoliment d’objectius)

Un cas que a PSIGMA posem molt d’exemple a molta gent que acudeix a nosaltres.

En Manuel havia trucat uns mesos enrere i havia vingut a conèixer el centre i la nostra metodologia perquè ja havia provat altres psicòlegs i centres i no obtenia resultats. Al cap de mig any torna a contactar dient que vol iniciar teràpia amb nosaltres.

En la primera sessió li valorem el treball fet anteriorment i li diem que ha estat un treball molt ben fet i que el fet que no hagi trobat resultats segurament serà responsabilitat d’ell en no poder confiar en el seu propi canvi o millora.

“ningú em pot ajudar, la psicologia i la teràpia
no serveixen per a res”

Després de fixar objectius concrets amb un plaç de temps establert en 35 sessions, com a mínim, degut a la problemàtica ansioso-depressiva que presentava el pacient, observem com en Manuel sessió a sessió es mostra més impacient, crític i desconfiat envers el psicòleg i la teràpia. Intentem reconduïr-ho i explicar-li que això li pot provocar un patiment crònic a la seva vida.

Malgrat els fracassos terapèutics anteriors i la teràpia centrada en el seu error que fèiem, el pacient ens abandona la teràpia a la 17 sessió dient-nos que la psicologia no servia per res i que estàvem molt equivocats.

Es important veure com nosaltres mateixos, o la nostra ment, ens pot arruïnar totalment la nostra vida i felicitat fent que ens cronifiquem en el patiment i que desconfiem de qualsevol tipus d’ajuda.

 

Noemí, 34 anys. Fòbia social i tristesa.
(Baix assoliment d’objectius)

Una altra persona amb un problema de rigidesa mental i exigència molt altes.

Volem comentar que en qualsevol teràpia psicològica o de salut, els pacients que tenen menys paciència i que solen deixar els tractaments són els rígids i exigents que sense voler autodestruir-se, van abandonant les opcions que els dóna la medicina i salut d’avui dia pensant que “ningú els pot ajudar” o que “són un cas perdut”.

La Noemí presentava una certa tristesa i moltes dificultats de relacionar-se amb els altres. Es considerava una noia amargada amb una personalitat suspicaç i crítica que la feia ser molt selectiva i no intercanviar gaires paraules amb ningú.

Vam treballar la fòbia social amb totes les estratègies eficaces de la teràpia cognitiva, vam també treballar la part d’autoestima i de frustracions. Amb la Noemí  observàrem una ràbia i enveja important cap als sers humans en general i quan intentàvem construir idees positives sobre aquests o la vida ella s’hi negava rotundament fent atacs i crítiques cap al psicòleg i la teràpia.

“...els pacients que tenen menys paciència i que solen deixar els tractaments són els  rígids i exigents que sense voler autodestruir-se, van abandonant les opcions que els dóna la medicina i salut d’avui dia pensant que 'ningú els pot ajudar' o que 'són un cas perdut...'”

La relació terapèutica es va anar trencant ja que la pacient va enfocar la seva frustració vital i terapèutica amb que no l’estàvem ajudant i que li fèiem perdre el temps i els diners. Va abandonar la teràpia al cap de 9 mesos de tractament.

Val a dir que la pacient va participar amb un grup de fòbia social molt exitós on els propis membre la van definir com a negativa, amargada i molt desconfiada.

Pensem que tot i això, la Noemí, prenent més consciència del què li convé per a no patir, algun dia farà un gran canvi de pensament i estarà més receptiva a la gent i als canvis, sentint-se igual que ells i per tant, satisfeta.

Contacta amb Psigma

620 756 015
info@psigma.cat
Formulari de contacte

Barcelona
C. Aragó 268, 3er 1a

Vic
C. Morgades 19, ent. 3era

Manresa
C. Vilanova, 1-3, 1er F, (Plana de L'Om)
T. 938 723 263

Girona
C. Barcelona 61, 2n 1a

Psigma

L’equip de psicòlegs a Vic, Barcelona, Manresa i Girona som especialistes en psicologia infanto-juvenil i d’adults en el diagnòstic i tractament psicològic. També som experts en teràpia de parella a Barcelona, Vic, Manresa i Girona, sexologia, creixement personal i psicologia jurídica. No dubtis a demanar-nos informació. L’equip multidisciplinar de salut de PSIGMA et donarem la informació que necessitis.

Àrea clients