centre de psicologia assessorament personal i salut PSIGMA

Català  /  Castellano

Com estàs?

620 756 015

Hola, vols que parlem?

 

Si   Ara no, gràcies

Inici / Metodologia / Què diuen de nosaltres

Què diuen de nosaltres

Reflexions i valoracions d’antics clients de Psigma

Tot seguit et mostrem una selecció de comentaris escrits per pacients que van fer psicoteràpia o assessorament personal amb nosaltres. Trobaràs una selecció dels escrits de teràpies que han anat bé ja que els que no s’assoleixen totalment els objectius o hi ha certa insatisfacció, els pacient no ens ha volgut fer mai un comentari. (si t'interessa pots veure en l’apartat casos pràctics: casos pràctics a on no s’han assolit totalment els objectius). Hem modificat els noms dels comentaris que el pacient ens ha demanat per preservar l’anonimat seguint els criteris de confidencialitat i protecció de dades vigents.

Pensem que un escrit en primera persona d’algú que parla de la seva problemàtica o motiu de consulta i procés a PIGMA és molt important per saber com treballem, si val la pena o no venir als nostres centres, quina és la valoració dels pacients i què els va portar a visitar al psicòleg de Vic, Barcelona, Manresa o Girona.

 

Anna, 27 Anys. Tristesa i Baixa Autoestima (52 sessions)

M'he de curar... aquesta és la frase que se'm repetia al cap el primer cop que vaig anar a un psicòleg, i m'equivocava. No és un concepte de "sóc una persona malalta, m'he de curar", no hi ha una paraula màgica anomenada ansiolític que et fa entrar en una còmode vida de FICCIÓ artificial... no. No ens hem d'enganyar, si vols sentir-te millor t'has d'estimar i creure't el que realment vals. Fer les coses ara, no demà. No autoflagelar-se per haver menjat un bombó... no. Has de dir-te i creure't que pots viure i estar millor (perquè és la veritat i perquè és el teu dret d'ésser humà).

“M’he de curar... aquesta és la frase que se’m repetia”

Canviant de pensaments, d'hàbits i creient convincentment que un val, tot ve rodat. De ser una persona tancada, tímida, bulímica, sentint-me idiota, tonta i horrible entre altres qualificatius més destructius que aquests, només treballant per oblidar la vida tan horrible que m'havia tocat (distorsió de la realitat) anar a teràpia m'ha fet tornar a ser una persona... i encara que sé que no sóc perfecte (ni ganes!! ara entenc que les imperfeccions ens fan el que som i la nostra identitat) SÍ que crec que explotant els punts forts, els punts dèbils no em fan sentir imperfecte. En tots els sentits, a mi m'ha canviat la vida, i el millor de tot és que la meva vida, és REAL.

“Canviant de pensaments, d'hàbits i creient convincentment que un val, tot ve rodat”.

Barcelona, 3 de desembre de 2002

 

Clara, 35 anys. Control de la ira (45 sessions)

Vaig demanar visita a PSIGMA per un problema de control de l’ira. Em va ajudar molt el plantejament inicial de comprometre’s a mantenir les sessions durant un temps determinat, tres mesos per exemple, abans de tirar la tovallola. Reconec que em va costar fer-ho, perquè al principi creus que el gran esforç que estàs fent, explicant-li els teus problemes més íntims a una persona que no coneixes de res, no te cap resultat evident.

“...l’ira és un tret lligat a personalitats fortes
i difícils de modelar...”

Em sobtava molt la sensació de lentitud, doncs estava impacient per tenir la solució i oblidar-me del problema. Després vaig entendre que era la meva actitud la que endarreria tot el procés, doncs jo era el que l’havia de fer, amb la guia suau però ferma del psicòleg.

“...crec que la pròpia motivació, voler solucionar el problema costi el que costi, és clau per continuar
fins el final i tenir èxit....

El treball que varem fer junts, amb paciència i esforç, va tenir èxit, doncs encara que l’ira és un tret lligat a personalitats fortes i difícils de modelar, va deixar de ser un problema per a mi en uns quants mesos. En aquell moment, això va suposar un canvi decisiu que va condicionar completament el desenvolupament del meu projecte vital, per bé es clar. Estic molt agraïda al gran treball que van fer a PSIGMA. Penso que la teràpia conductual ben aplicada és l’única que et pot ajudar a veure les coses des d’un altre punt de vista, aconseguint finalment no “controlar” l’ira, si no fer-la desaparèixer. A la vegada, crec que la pròpia motivació, voler solucionar el problema costi el que costi, és clau per continuar fins el final i tenir èxit. Bona sort!

Barcelona, 22 de novembre de 2004.

 

Mariela, 30 anys. Gelos i Baixa Autoestima (44 sessions).

Hola, mi nombre es Mariela, comencé a hacer terapia en julio de 2005 por un problema de celos, desconfiaba de mi pareja, tenía un autoestima muy baja por la cual llegaba a pensar que si mi marido miraba a otra mujer era porque yo no le era suficientemente linda para él.

Dejamos de salir a pasear por que siempre discutíamos, si él se giraba para ver un auto o una tienda de ropa yo ya pensaba que miraba a otra  mujer, por éstos motivos,  por que nos amamos un montón y queremos seguir juntos decidimos que yo hiciera terapia para salvar nuestro matrimonio.

“...llegaba a pensar que si mi marido miraba a otra mujer era porque yo no le era suficientemente
linda para él...”

Comencé a observar a las personas y sobre todo a los hombres, a mirarlos como se mira un cuadro, imaginarme situaciones con los hombres que veía en el metro, en la calle, etc. y de esa manera comprendí que el  amor que siento por mi marido  no cambia en absolutamente nada.

También empecé a cuidarme más y a valorar cuando las personas que tengo  a mi alrededor me dicen que estoy muy guapa, por que mi problema era que siempre dependía  de las palabras dulces y lindas que podía llegar a decirme mi marido. De esa forma ahora me siento mas segura de mí  misma, me veo mas linda y me siento atractiva cuando un hombre en la calle me dice algo dulce.

Mi marido me ayudó mucho a superar los celos, él también asistió a un par de sesiones con el psicólogo y de esa forma logramos superar la crisis que teníamos. En la actualidad reconozco que tengo celos pero ya son como los de antes, trato de tener pensamientos alternativos y de ver las cosas de otra manera, de ésta forma ya no tenemos las discusiones que teníamos antes.

“...él también asistió a un par de sesiones con el psicólogo y de esa forma logramos superar la crisis...”

Me siento muy contenta de haber elegido éste centro y agradezco a mi psicólogo por haberme ayudado y orientado en ésta situación, considero que hacer terapia ayuda mucho, ser constante en las sesiones y tener voluntad  sirve para vivir mejor.

Muchas gracias.

Mariela.

Barcelona, 15 d’abril de 2007

 

Eva, 40 anys. Infideliltat de la parella (21 sessions)

Hay una serie de problemas sobre los que tenía claro cuál es la solución, hasta que un día me encontré de cara con uno de ellos

Infidelidad igual a separación

Esa era la teoría pero ya no estaba tan claro, yo sentía otra cosa. Necesitaba pensar, que me ayudaran con el dolor, con el caos, a enfrentarme a  nuevos sentimientos: celos, desconfianza, baja autoestima.

“necesitaba pensar, que me ayudaran con el dolor,
con el caos,...”

En PSIGMA he encontrado a profesionales que han sabido escucharme, orientarme y sobretodo a que decidiera libremente que es lo que quería hacer, a poder pasar pagina y a mirar el presente y el futuro desde una perspectiva más serena y madura.

Barcelona, 27 de març de 2007.

 

Rosa, 20 anys. Fòbia social i autoestima baixa ( 48 sessions).

Tenia 20 anys, a la flor de la vida!

Portava temps, massa temps que tot ho veia molt negre (una merda, en perdó)

Havia perdut les ganes de sortir, de viure. El meu llit es va convertir en el principal REFUGI.

Evitava qualsevol situació social: amics, institut, família. Inventava excuses, excuses… (a vegades plorava, bé casi cada dia).

“Havia perdut les ganes de sortir, de viure. El meu llit es va convertir en el principal REFUGI”

Celebrar un cap d’any, anar a classe, sortir amb els amics, conèixer gent i un llarg etc, se’m feia molt dur, molts nervis. Creia que tothom em mirava, em jutjava, etc.

I tot sense saber el perquè.

Un dia MOLT desesperada vaig acostar-me a PSIGMA. De seguida van dir-me que no era “boja”, ni “rara”, ni “tonta”. Van veure que tenia ANSIETAT SOCIAL, I de seguida vam planificar un pla per tenir estratègies i així lluitar contra els pensaments automàtics (tots molt negatius) . Ho vam anomenar “Reestructuració cognitiva”.

“Vaig creure en la teràpia, no hi tenia res a perdre”

Amb l’ajuda d’en Roger, a poc a poc, vaig anar entenen perquè evitava situacions socials, i vaig aprendre a preparar-me per fer-hi front.

I realment, cada cop em sentia menys negativa, i estava més motivada per autosuperar-me i guanyar l’ansietat.

Amb quasi dos anys, vaig solucionar un problema que arrossegava des de l’adolescència.

He après que l’ansietat social té solució, però cal treballar-hi.

He après que no tothom neix optimista, però es pot ser positiu. I ho poso en pràctica cada dia.

Ara tinc 25 anys, i en fa 4 que  estic a la flor de la vida, de veritat.

Vic, 7 d’abril de 2007.

 

Maria, 44 anys. Tristesa per Síndrome de Fatiga Crònica (17 sessions).

La presa de contacte amb la teràpia cognitivo-conductual va ser per mitjà de la meva incorporació, ara fa una mica més d’un any, a l’associació de Síndrome de Fatiga Crònica de Manresa. Una de les activitats que ofereix l’Associació és la teràpia de grup, en la qual el psicòleg aplica aquesta tècnica. Em van proposar d’assistir-hi. El metge que em va diagnosticar la Síndrome de Fatiga Crònica també me l’havia recomanada molt, així doncs, sense dubtar ni un segon vaig dir “sí” de seguida.

Tant el meu estat físic com psíquic era lamentable. Vaig arribar amb una terrible ansietat, ràbia, ira, impotència....El meu cos m’havia dit “Prou, fins aquí t’he portat”. Estava perduda, confusa, sense rumb i totalment esgotada.

“Tant el meu estat físic com psíquic era lamentable”.

Encara recordo la primera sessió com si fos ahir. El psicòleg em va demanar en què creia que em podia ajudar aquesta teràpia i què volia aconseguir. Vaig ser incapaç de contestar, realment no ho sabia.

Les següents sessions van ser tota una revelació per a mi. El fet de compartir experiències i situacions similars amb les meves companyes de grup, amb les indicacions que es podia canviar, i el fet també d’adonar-me que allò que em proposaven funcionava, va fer que, de sobte, se m’obrissin els ulls.

Una bona part del patiment, de les exigències, dels patrons adquirits, de les pors i les emocions que feia temps que arrossegava les podia canviar seguint les pautes que se’ns anaven donant. Sessió rere sessió veia ampliada la meva esperança i, per primera vegada des de feia 5 anys, tenia la sensació que començava a anar cap a la direcció adequada.

“Les següents sessions van ser tota una
revelació per a mi”

Li vaig demanar al psicòleg de fer, a més a més, teràpia individual per tal d’aprofundir més en aspectes personals i familiars.

Des d’aleshores, la meva actitud i la meva visió de les coses ha canviat radicalment en tots els aspectes. Fins i tot la meva família em diu que no semblo la mateixa.

Ara sé i accepto que la meva energia és molt limitada i per això la inverteixo en allò que és veritablement important per a mi i per als meus. Sé que tinc molta feina per endavant, però també sé que amb l’ajuda de tota aquesta gent meravellosa que em fan costat i amb una mica d’esforç per part meva aniré fent el meu camí dia a dia.

Vull agrair tota l’ajuda que estic rebent i sense la qual no me n’hauria sortit.

Gràcies de tot cor.

Manresa, 4 de febrer de 2007.

 

Laia, 31 anys. Dubtes de parella i ansietat (21 sessions)

Quan vaig arribar a la consulta d’en Roger em sentia molt baixa de moral, desorientada, amb molts dubtes i un alt grau d’ansietat, em costava dormir per les nits i sovint tenia sentiments de culpabilitat.

El problema principal que em va fer decidir anar a un psicòleg va ser la relació que tenia amb la meva parella, aquesta relació era aparentment ideal però, tot i així, no em sentia enamorada, no tenia il.lusions en un futur i tenia manca de desig sexual. Això s’agreujava amb els records freqüents de la meva antiga relació. Em costava tirar endavant i aclarir els meus sentiments.

“aquesta relació era aparentment ideal però, tot i així, no em sentia enamorada, no tenia il.lusions en un futur”

Al llarg de les sessions vam analitzar la meva personalitat, el model de parella que jo tenia amb la meva actual parella i les probabilitats d’èxit. Al llarg de les sessions vaig descobrir que la causa dels meus dubtes era la forta exigència envers a mi i en vers als que m’envolten i una rumiació excessiva sobre tots els aspectes de la meva vida.

“vaig descobrir que la causa dels meus dubtes era la forta exigència envers a mi”

Amb el temps vaig entendre que tants dubtes no em deixaven avançar i que havia de desbloquejar tot aquest procés. Finalment, després de moltes xerrades amb en Roger i d’analitzar diversos aspectes, vaig decidir acabar amb aquesta relació. Donar el pas va ser costós i molt dur però actualment em trobo bé, en harmonia amb mi mateixa i sé que m’espera un futur diferent, en el qual sabré relativitzar els dubtes, llegir al meu cor i donar passos petits però ferms. I sobretot, tirar endavant, continuar el camí i trobar bones raons per sentir-me feliç.

 

Esther, 25 anys. Dol de parella no resolt (8 sessions)

Vaig tenir una relació de parella "no sana" i vaig voler enterrar-ho tot sense pair el dolor que una ruptura comporta.

Posteriorment, quan vaig iniciar una nova relació de parella amb una altra persona, els fantasmes d'aquesta relació anterior van ressorgir i em provocaven molta angoixa i neguit. Els records anteriors eren obsessius i se m'apareixien en quasi totes les situacions de la vida quotidiana. I això m'afectava molt. No sabia que fer ni tampoc a qui acudir.

“...quan vaig iniciar una nova relació de parella amb una altra persona, els fantasmes d'aquesta relació anterior van ressorgir...”

Finalment, em vaig decidir a buscar ajuda, a donar el pas de trucar. És un pas molt difícil i també el més important.

Vaig conèixer a una professional que em va ajudar a assimilar que havia estat víctima de maltractament psicològic, cosa de la que no n'era conscient. Vaig trobar algú a qui parlar sense ser jutjada i que em va ensenyar a controlar els sentiments d'angoixa i les emocions negatives. Sense la seva ajuda no me n'hauria sortit pas.

“És un pas molt difícil i també el més important”

Actualment, després de mig any, aproximadament, estic molt millor i ja no tinc aquests records obsessius i puc fer vida amb normalitat.

Barcelona, 29 de juny de 2010

 

Pere, 43 anys. Soledat (9 sessions)

Aquest estiu vaig trobar-me enfonsat dintre de les meves inseguretats
i pors a trobar-me sol, gràcies a l'equip professional de PSIGMA, vaig
aconseguir una estabilitat emocional i psicològica, gràcies a la qual
ara controlo molt millor el sentit de la meva vida i dels meus
sentiments. Gràcies Anna Maria!

Barcelona, 26 de novembre de 2010

 

Dani, 38 anys. Angoixa  (11 sessions)

Respondre a la pregunta de què m’ha aportat el fet de fer “teràpia” (o el que sigui) amb tu, és molt fàcil definir-ho de pensament i sentiment, però difícil per a mi de posar en paraules.

Per ser sincer, al principi creia que passava més temps explicant-te qui sóc i que em succeïa , que aplicant un tractament o teràpia per “curar-me”. El que ha passat, però, és que ja fa unes sessions enrere, em vaig adonar que aquelles “innocents” preguntes que em feies, són les que em feien qüestionar les coses, reflexionar, i a poc a poc, gràcies a això, anar canviant la meva conducta, o millor dit, la meva manera d’entendre o percebre les coses. No sabria dir-te com ha estat exactament, però ha canviat.

“...em vaig adonar que aquelles “innocents” preguntes que em feies, són les que em feien qüestionar les coses, reflexionar,...”

Hem fet que hagi guanyat en autoestima, en relativitzar les coses que no són importants, en que sigui capaç de reivindicar-me quan ho crec necessari, i a entendre millor com fer funcionar la meva relació de parella “trobant l’equilibri a la balança”.

És cert que alguna cosa encara queda, però ara sóc capaç d’afrontar-ho millor.

Aquest treball ha estat un punt d’inflexió que ara espero saber conduir, i anar progressant, encara que sóc conscient que la vida són daltabaixos, i serà precisament, en els moments del “baixón” quan veuré fins a on he arribat. I si no me’n surto sol, sempre tindré un salvavides anomenat Anna Maria.

Gràcies per tot!

Barcelona,  24 de març de 2011

 

Alberto, 27 Anys. Sentiments de buidor (13 sessions)

Ya hacía tiempo que había pensado en ir a un psicólogo. Tenía que comentar a alguien las sensaciones, inseguridades y miedos que tenía pero que no comprendía. Dos amigos me recomendaron el centro Psigma, ya que a ellos les ayudó a superar un mal momento.

Lo fui dejando pasar pese a que no me sentía muy bien, hasta que un día exploté y empecé a llorar y a sentirme vacío. Había caído en una depresión por muchas cosas acumuladas. Entonces llamé al centro, sentía la necesidad de tener a un profesional que me escuchara y me asesorara para saber qué me estaba ocurriendo y hacia donde tenía que avanzar.

“Tenía que comentar a alguien las sensaciones, inseguridades y miedos que tenía pero que no comprendía”.

Pronto descubrí las carencias que tenía en mi vida y me puse a trabajar para resolverlas. Tener el apoyo de Anna Maria me motivó para cambiar mi vida y tener a alguien que lo valorase y controlase si lo estaba haciendo bien.

Hoy, después de 5 meses, soy una persona completamente nueva, me siento muy vivo y feliz, y con mucha ilusión por afrontar los siguientes retos y oportunidades que me depara la vida.

Barcelona, 03 de marzo de 2011

 

Mireia, 25 anys, Estrès i perfeccionisme (23 sessions).

Vaig decidir acudir al centre quan va arribar un dia en el que ni la meva parella em volia deixar anar a treballar. Feia temps que patia nervis constants, que em preocupava en excés per tot, que tenia ganes de plorar cada dos per tres i em faltava l'aire. I em semblava normal, com si fos quelcom que no fos alarmant, que formava part d'una evolució professional i de la maduresa. Seguia preocupant-me més per la feina que per mi mateixa o per la meva família o amics.

“Seguia preocupant-me més per la feina que per mi mateixa o per la meva família o amics”.

No tenia mai temps per a res, i quan en tenia l'únic que volia era dormir. Començava a estar molt irritable i "antisocial" quan sempre havia estat una persona molt alegre. I començava a odiar la meva professió, quan sempre m'havia agradat molt. Però tot i que sabia que alguna cosa no anava bé, a sobre em culpava a mi mateixa de tot el que no funcionava.

I va arribar un dia en el que em vaig llevar de tal manera que la meva parella em va dir: “no et penso deixar anar a treballar, ves al metge”. I vaig dir-li que tenia una reunió important, i que li prometia calmar-me i anar al metge però que havia d'anar a la feina. La veritat, no pensava anar al metge, només vaig dir-ho perquè em deixés marxar.

“Però tan bon punt vaig entrar al tren
vaig començar a plorar sense sentit”.

Però tan bon punt vaig entrar al tren vaig començar a plorar sense sentit, i a la feina no vaig poder aguantar-me. Vaig haver de sortir de la reunió perquè tenia un nus a la gola i ganes de cridar i va ser llavors quan vaig adonar-me que realment necessitava ajuda. Ja no em servia pensar que podia amb tot, que no passava res, que era una mala època. Així que vaig buscar per internet un centre proper a la feina (no fos cas que hagués de perdre ni un segon de treball) i vaig acostar-m'hi a l'endemà. Allà em va atendre l'Anna Maria, i davant la pregunta de "perquè has vingut" no sabia com respondre, em feia vergonya, em sentia rara.

Però poc a poc vaig anar deixant anar coses i vaig marxar d'allà pensant que no havia parat de xerrar jo, però que volia tornar. La veritat és que em van fer falta pocs mesos per a que l'Anna Maria m'ajudés a conèixer-me a mi mateixa una mica més, a reconèixer la situació en la que em trobava, i a relativitzar més les coses. No sé com ho va fer, però amb la seva ajuda he aconseguit retrobar la persona que era abans de que comencés tot plegat, la persona que m'agrada ser. El que més m'agrada és que no era un psicòleg com els que m'imaginava, o els que m'havien explicat amics que havien anat a teràpia.

“No sé com ho va fer, però amb la seva ajuda he aconseguit retrobar la persona que era abans”

Les cites amb l'Anna Maria eren molt dinàmiques, em feia fer exercicis, em feia reflexionar per mi mateixa, i em plantejava preguntes. Poc a poc anava recuperant l'alegria, i em vaig anar obligant a no voler-ho controlar tot, a deixar que les coses passessin, a tallar amb la feina quan tocava i a no perdre els nervis davant de les situacions que poc temps abans em desesperaven. Va arribar el dia en que em van dir que ja no calia que anés a la teràpia, almenys de moment, i vaig anar seguint aplicant tot el que havia aprés. Fins que un dia vaig decidir que per aconseguir canviar del tot havia de començar de 0, i vaig canviar de feina. Uns mesos abans no ho hagués fet, no em veia capaç, com si fer-ho hagués d'acabar amb la meva carrera professional i pitjor, com si hagués de decebre a tothom.

“...no era un psicòleg com els que m’imaginava...”

Gràcies a l'aprenentatge aconseguit amb l'Anna Maria ho vaig fer, i va ser el pas decisiu per anar aconseguint les meves metes ja que em va permetre començar de 0, sense mals hàbits, cuidant molt com actuava. Avui estic al tipus de feina que li deia que volia, he aconseguit el que creia que no podria, i combino perfectament el temps que li dedico amb el temps que em dedico a mi mateixa, a la meva parella, a la meva família i als meus amics. A vegades fins i tot em fa por ser tant feliç i veure que tot funciona com m'agrada, com si no hagués de ser real o si s'hagués de trencar en qualsevol moment. Però és veritat, està aquí, i crec que no hi hagués pogut arribar sense l'ajuda de l'Anna Maria i l'encertada decisió de visitar-la.

“A dia d'avui encara es recorda de mi i m'ha trucat per a interessar-se en com estava.”

Ara crec en mi mateixa, confio en els altres, sé delegar i sé fer cas al que crec què és més important en cada moment. Li agrairé sempre cada paraula, cada exercici i cada somriure, així com la paciència que té i l'interès real que manifesta cap a les persones que visita. A dia d'avui encara es recorda de mi i m'ha trucat per a interessar-se en com estava. I això demostra que la labor dels professionals com ella no es queda en 4 xerrades, sinó que hi volquen tot el seu interès, el seu entusiasme i la seva professionalitat sumada a una grandíssima qualitat humana. GRÀCIES.

Barcelona, 27 d’abril de 2011

 

Ivette, 26 anys. Problemes d’alimentació: vòmits i fartaneres  (27 sessions).

La meva experiència, la veritat que ha set molt bona, bé, cal dir, que a mi la opinió dels professionals, sempre m’ha entusiasmat, sempre m’agrada aprendre d’ells, en tots els aspectes, però més en psicologia, en la manera que la gent pensa les coses, saber si penses bé, si raones bé, si actues bé, crec molt en la ciència, en la ciència que estudia el comportament dels humans per així, amb la seva ajuda saber viure més tranquil i feliç.

La meva història va començar fa uns quans anys ja, podríem dir que els puc comptar amb una mà, tenia la obsessió d’aprimar-me, sempre com havia estat, i vaig començar a tindre algun símptoma de bulímia, vaig està aguantant un temps, fins que vaig veure que m’havia d’ajudar algú, no ser perquè no vaig pensar amb família, amics, suposo perquè no tenia ganes de amoïnar-los, d’atabalar-los, de fer-los perdre temps, però mica en mica aquesta por, amb l’ajuda d’en Roger, em va anar passant fins al punt de dir-ho a tota la gent que m’estimava, m’han ajudat molt la veritat, mai es pot dubtar del que pot arribar a fer una mare, un pare, el teu xicot, un germà o els amics per tu.

 “...vaig descobrir que eren varies coses les que em feien estar inquieta, nerviosa,...”

Des del primer dia de les visites amb en Roger, en tot moment em vaig sentir bé, em feia plorar, riure, però parlàvem del que a mi m’inquietava, del que em rondava pel cap, haig de dir, que em pensava que la meva única preocupació era el físic, amb en Roger vaig descobrir que eren varies coses les que em feien estar inquieta, nerviosa, era en bona part l’exigència que tenia en mi mateixa, l’exigència en tenir un cos perfecte, l’exigència en ser bona estudiant i complaure els pares, l’exigència en està bé amb tothom, i és per això que quan alguna cosa no em sortia bé, o simplement m’ho semblava, la meva debilitat podia amb mi era per això que en moments de debilitat, avorriment, soledat, queia en la temptació de menjar i menjar sense parar, fins a vomitar després i sentir-me més malament.  

Anar al Psicòleg em va ajudar a pensar una mica més amb mi, en donar-me temps, de no ser tant exigent amb mi mateixa, de pensar-me més les coses abans de fer-les de dir-les, en no ser tant impulsiva, d’estimar-me més i acceptar els canvis que cadascú ha de tenir. He treballat molt, m’he esforçat dia a dia per superar el meu problema i a dia d’avui, crec que tinc suficients eines, estratègies, per tal de no tornar a caure en la rutina de menjar, sentir-me malament i vomitar, em veig capaç de superar-me, de controlar-me i seguir endavant.

“...a dia d’avui, crec que tinc suficients eines, estratègies, per tal de no tornar a caure en la rutina de menjar...”

Vic, a 25 de maig de 2011.

 

Alfredo, 63 anys. Depressió. (17 sessions)

“La psicóloga me ha hecho ver que si quiero salir del bosque,  tengo que hacer yo mi camino, caminando paso a paso. Ahora sé dónde estoy y hacia dónde tengo que ir. La psicología de los libros o revistas de divulgación no me ha ayudado en absoluto a afrontar o resolver mi problema psicológico, ya que entiendo que cada situación es única y no hay remedios inmediatos ni soluciones predeterminadas. "

“Estoy perdido pero ahora sé ahacia dónde voy”

Soy un hombre desorientado por una situación que no puedo controlar y que sobrepasa mi capacidad de asimilación. La situación que me angustia está causada por hechos y circunstancias de mi entorno, pero el efecto que tienen sobre mi estado emocional viene determinado por la forma inevitable con que han alterado y desbocado mis sentimientos. Por lo tanto, el origen del problema es externo, pero la solución debe venir de dentro.

La psicología de los libros o revistas de divulgación no me ha ayudado en absoluto a afrontar o resolver mi problema, ya que entiendo que cada situación es única y no hay remedios inmediatos ni soluciones predeterminadas.

Lo que sí que me ha ayudado muchísimo ha sido la psicóloga, que me ha dedicado tiempo y que me ha escuchado. La naturaleza de mi problema es tan inverosímil, que no puedo hablar con nadie, ni siquiera con las personas más cercanas. Todo el mundo conoce las circunstancias externas, pero nadie conoce el mis sentimientos desajustados, que son los que realmente me hacen llorar. No lloro por lo que he perdido, sino por lo que no podré tener nunca. Cuando deseamos con toda el alma algo imposible, cuando tenemos la sensación de que ya se ha escapado para siempre el último tren, no hay ninguna teoría psicológica ni consejo de amigo o familiar que pueda apaciguar la angustia. La respuesta está dentro de uno mismo, y la sabemos desde el primer momento, pero, simplemente, no la queremos aceptar.

“No lloro por lo que he perdido,
sino por lo que no podré tener nunca”

La psicóloga me ha escuchado, ha orientado mi propio razonamiento me ha conducido del mundo de la fantasía al mundo real. Con la psicóloga he podido expresar todo lo que llevo dentro de mí y que nunca he podido ni nunca podré expresar a nadie más, porque nadie lo puede entender. Gracias a las palabras de la psicóloga he entendido la realidad del momento actual y que tengo que hacer para asumirla y aceptarla. Ahora sé dónde estoy y hacia dónde tengo que ir.

“Soy simplemente un hombre perdido que no
encuentra el camino…”

Creo que no soy una mala persona, ni nunca he tenido intención de hacer daño a nadie. Soy simplemente un hombre perdido que no encuentra el camino para salir del bosque. La psicóloga me ha hecho ver que si quiero salir del bosque, tengo que hacer yo

el camino, caminando paso a paso.

Mayo de 2011.

 

Anna. 29 anys. Baixa Autoestima i Dol no resolt. Tristesa (55 sessions)

Sense cap mena de dubte, anar a teràpia és una de les millors coses que he fet mai. De fet, moltes vegades he pensat que tan de bo hi hagués anat abans. N’estic molt satisfeta per l’únic motiu, alhora tan simple i tan complex, que ara sóc més feliç que abans.

Recordo que just abans de començar la teràpia estava molt trista, plorava pràcticament cada dia, tenia insomni… i no sabia per què. Tampoc sabia què fer per sol·lucionar-ho; millor dit, no pensava que jo pogués millorar la meva situació i em limitava a “esperar” que les circumstàncies canviessin.

Per sort, algunes bones amigues em va convèncer que seria bo anar a psicoteràpia. Van encertar, i qui em va recomanar l’Anna Perelló, també. Amb poc temps vaig millorar força. D’entrada, vaig començar a parlar amb l’Anna de coses de les quals pràcticament no parlava amb ningú. Amb ella, de seguida em vaig sentir còmode per obrir-me, probablement perquè m’he sentit compresa i perquè ha sabut respectar el temps que jo necessito per fer cada pas. Paral·lelament, vaig aprendre a identificar què em provocava el malestar, a “posar nom” i a verbalitzar les meves preocupacions i això va ser un primer pas per posar-hi remei. I vaig començar a dormir millor. Ara quan miro alguna llibreta on apuntava què em passava pel cap, m’adono que algunes de les coses que m’amoïnaven ja no em preocupen en absolut.

“Sense cap mena de dubte, anar a teràpia és una de les millors coses que he fet mai. N’estic molt satisfeta per l’únic motiu, alhora tan simple i tan complex, que ara sóc més feliç que abans. “

No puc dir que hagi sigut fàcil. Per mi, almenys, no ho ha sigut. Enfrontar-se a les pors i a les pèrdues, descobrir algunes coses d’un mateix o del teu entorn més immediat, etc. no és sempre plaent ni senzill, però val la pena. La progressió tampoc ha sigut lineal. Per diferents motius, moltes vegades m’he tornat a sentir profundament trista, però l’evolució general és molt positiva.

Penso que encara em falta millorar moltes coses de la meva vida i sé que hi ha moments en què tornaré a estar molt trista i que no ho tinc tot superat. Tanmateix, hi ha una gran diferència de quan vaig començar la teràpia amb ara. Ara, quan vaig a teràpia ja no penso que hi vagi per no estar malament, sinó que hi vaig perquè penso que puc ser més feliç.

 

Rafa, 33 anys. Perfeccionisme (39 sessions)

Cuando llegué a la primera sesión tenía tantas cosas que me oprimían sin poder reconocerlas… no era nada feliz, pero disimulaba muy bien.
Se me hizo muy difícil al principio, porque quería expresar cosas pero no podía, algo me frenaba. Hasta que logré entender dos cosas:

  1. Que siempre había estado muy pendiente del “qué dirán” optando por no mostrar mis emociones.
  2. Que necesitaba expresar esas emociones para comprenderlas o no llegaría a reconocer todas las otras cosas que me estaban agobiando.

Poco a poco, con la ayuda de Anna Ma, me dejé llevar y conseguí expresar no solo lo que pensaba, sino también lo que sentía. Me di cuenta que no estaba viviendo mi vida sino la de los demás.

Me encontré con un exceso de perfeccionismo, teniendo que hacer las cosas siempre de forma excelente o no me sentiría bien conmigo mismo. También me encontré con un exceso de altruismo, que surgió por mi papá, quien al haber sido adoptado, siempre fue muy agradecido con la vida. Esto fundó una necesidad por mi parte de ayudar a todo el que pudiera. Asimismo, me encontré con un exceso de paternalismo, quizás por el hecho de que mi padre falleciera cuando yo solo tenía 16 años, buscaba proteger a cuantos pudiera, olvidando ayudarme y protegerme a mi mismo.

Asimismo, me di cuenta que no podía parar de pensar, que no sabía controlar mi mente, jugando siempre con pensamientos que se intensificaban al no querer expresarme, agotando los positivos y dejando entrar los negativos. Con esto, entraba en un estado autodestructivo, deprimiéndome con facilidad.

Unido a todo esto, entendí que con tanta exigencia no me valoraba en absoluto, porque siempre tenía que hacer algo más importante y mejor. Esta falta de valoración me hizo comprender que prácticamente no me conocía a mi mismo y que no sabía cómo hacer para controlar mis pensamientos y emociones.

Gracias a las herramientas que me fue brindando Anna Ma de manera paulatina, pude entender los ingredientes de ese cocktail que me tenía embriagado y no me dejaba ser feliz. Comprendí que todo en exceso es malo, incluso el querer hacer las cosas bien o el ayudar a los demás.
Aprendí a buscar mi punto medio, a tener una estrategia para controlar mis pensamientos y emociones, saber cuándo puedo aumentar o reducir mis niveles de exigencia, priorizando mi pirámide de necesidades en la vida.

Aprendí a expresar mis emociones sin importar el qué dirán, aceptándome tal cual soy, con lo bueno y lo malo, entendiendo que como humanos somos imperfectos y que tenemos cosas malas a las cuales podemos sacar provecho para sentirnos mejor.

Por último, aprendí a valorar mis logros, por muy pequeños que fueran y a seguir caminando, buscando realizar mis sueños, vivir mi vida. Así, cada vez que me detenga a valorar y mirar hacia atrás, la satisfacción de cada paso, cada huella, cada logro, me motive a seguir caminando y a mantener lo que para mi es el fin último de la vida: ser feliz.

Gracias por ayudarme, de una manera muy profesional, a conseguirlo.

Barcelona, enero 2012

 

Andrea, 26 anys. Sobrepès i manca d'assertivitat (14 sessions)

Tota la vida he tingut problemes de sobrepès i des de ben petita he anat provant tota classe de dietes que no han funcionat. Evidentment, aquesta situació repercutia en el meu estat d'ànim i el meu caràcter.

Amb l'última dieta vaig aconseguir un pes ideal, però al deixar-la, tot i controlant el que menjava, vaig guanyar més del que havia perdut. Estava tant trista, enfadada i cansada de les dietes que vaig decidir provar un altre punt de vista: la psicologia. Després d'un temps buscant vaig topar amb Psigma i em va donar confiança. A mida que assistia a les sessions amb l'Anna Ma. em vaig adonar que podia millorar la meva manera de menjar i controlar les oscil·lacions del meu pes, cosa que no havia aconseguit mai. Amb l'ajuda de l'Anna vaig poder comprovar que la meva obsessió per les dietes i el control del menjar feia que no pogués portar una alimentació senzillament equilibrada i sana.

També vaig explicar a l'Anna Ma. com em sentia respecte els demés, que sempre creia que tenien més drets que jo, i que no podia afrontar els problemes o situacions a la feina i del dia a dia per la meva baixa autoestima.

Ara menjo de tot, sense restriccions però amb mesura, faig una mica d'exercici cada dia i vaig millorant dia a dia. També he aprés a ser una persona més assertiva i cada dia intento posar en pràctica la meva nova qualitat.

Estic molt contenta i em sento amb ànims i forces per afrontar qualsevol problema.

Barcelona, desembre 2011

 

Óscar, 32 anys dificultats en les relacions personals (14 sessions)

Estic molt agraït al centre Psigma i especialment a l'Anna Ma (la meva psicòloga), per l'ajuda que m'han ofert des del primer moment.

És veritat allò que diuen que quan comparteixes un problema teu, els altres sempre et poden donar una opinió, un prisma diferent en el que no havies pensat. I això, és una mica el mateix. Potser és el meu caràcter o la meva manera de fer, però (fins ara), no sabia com donar la volta a un problema; veure'l des d'una altra perspectiva. Tot això ho he après gràcies a l'Anna Ma, i m'he adonat que el que m'amoïnava no era tan difícil de sol·lucionar. El que em faltaven eren eines i les he après venint aquí i deixant-me ajudar.

He après de mi mateix i m'ha ajudat a coneixe'm millor a mi mateix.
Gràcies per tot. Molt agraït.

Barcelona, abril de 2012

 

Dani, 27 anys. Atacs de pànic. (7 sessions)

Mi nombre es Dani, desde hacía unos años padecía crisis de pánico, bastante espaciadas en el tiempo -por suerte- pero aún así molestas y que en determinadas épocas muy puntuales se tornaban más seguidas, mermando mucho mi calidad de vida. Después de tanto tiempo y seguido de una crisis fuerte decidí probar a contárselo a mi médico de cabecera y éste me derivó a soluciones farmacológicas. Empecé el tratamiento pero tenía numerosos efectos secundarios, lo que me llevó a querer cortarlo rápido, aunque podía soportarlos decidí probar algún otro tipo de solución y volvería a las pastillas si no había mas remedio.

La única alternativa era la vía de la psicoterapia, así que con toda la inocencia del mundo me metí en Google buscando psicólogos en Barcelona. El azar me llevo a contactar con Psigma y la que fue mi terapeuta en todo el proceso. Concerté una cita lo más rápido que me fue posible y abierto de mente me dirigí a mi primera consulta.

Una vez allí, y dentro de la privacidad absoluta de un despacho, me sentí con suficientes fuerzas para soltar todo lo que me preocupaba, aunque no tuviera a mi parecer nada que ver con mis crisis. Mi terapeuta me explicó desde un primer momento como sería lo que haríamos y que métodos seguiríamos: una terapia basada en un esquema pero adaptada a mi persona. Me encantaría recordar el nombre exacto del método, pero no me viene, espero que mi terapeuta me perdone ya que me lo nombró varias veces.

A partir de ahí mi experiencia fue muy grata, cada vez sentía mas comodidad y libertad para contar todo. A cambio ella me proporcionó guías y herramientas para empezar a cambiar aspectos de mi vida y lo más importante, encontrar los vínculos que unían mis crisis y mi persona. Esto era lo esencial ya que sabiendo esto ya conoces el enemigo, y si lo conoces sólo queda elaborar tu plan de ataque para aniquilarlo o al menos reducirlo.

La evolución la pude sentir yo mismo, no fue una diagonal ascendente, sino más bien una línea ondulada y sinuosa con tendencia hacía arriba. Explicándome mejor: me concedí a mí mismo el poder caer y no castigarme por ello, ya que veía que las caídas cada vez eran menos profundas y las puntas de mejoría cada vez mas altas. A la par que yo, ella también sabía mi evolución, lo que hizo que ella misma me propusiera espaciar cada vez más y más las sesiones: primero semanales, luego quincenales, mensuales y hasta bimensuales.

No por ello fue larga ni mucho menos mi terapia, no llegó a los 6 meses, no quiero decir que todo el mundo vaya igual de rápido ni mucho menos, pero sí destacar que fue mucho más corta de lo que esperábamos tanto ella como yo. Cuando acabé dejé allí mis pensamientos más profundos -y los más absurdos también, nadie me iba a juzgar- pero no sólo dejé, sino que también me llevé unas herramientas muy valiosas de trabajo personal, ya que también depende de uno mismo acabar con las crisis, herramientas que a día de hoy sigo utilizando con más práctica cada vez.

Hace dos meses que acabé la terapia y estoy muy contento, con unas crisis que no se repiten desde septiembre pero que si volvieran oportunamente tampoco sentiría que está todo perdido, sino que sentiría una batalla perdida de muchas otras ganadas, y que si alguna vez vuelvo a necesitar ayuda o guía sólo tengo que pedirla. Mi único arrepentimiento ahora mismo es el hecho de no haber tomado la decisión de empezar la terapia mucho antes.

Un saludo a todos, y en especial a Anna Ma, mi terapeuta.

Barcelona, 29 de enero de 2013

 

Eduard, 29 anys, trastorn adaptatiu

Em vaig decidir a anar a Psigma perquè feia mesos que estava molt desorientat, amb angoixes freqüents, i sobretot molta tristesa i frustració. "Jo solet" havia identificat (més o menys) quina era la possible causa dels meus problemes, però estava totalment perdut a l'hora de buscar la manera de fer-hi front. A Psigma em van guiar en un procés molt constructiu fins que jo mateix em vaig aconseguir donar resposta als meus dubtes. A través de converses, dinàmiques i exercicis, a Psigma van fer que veiés els problemes des d'una perspectiva nova, i així poder-hi treballar. És curiós, perquè durant tot el procés vaig sentir que era jo mateix el que em donava "respostes" als meus "problemes"... Els mateixos problemes que durant mesos no havia estat capaç de resoldre sense el guiatge de Psigma.

Estic molt content d'haver seguit un tractament a Psigma. No només pel resultat, sinó també perquè el tracte, personal i professional, va fer que des del primer dia em sentís molt còmode a la consulta, i m'ho passés molt bé a cada sessió.

Barcelona, 30 de maig de 2011

 

Esther, 25 anys. dol no resolt (8 sessions)

Vaig tenir una relació de parella "no sana" i vaig voler enterrar-ho tot sense pair el dolor que una ruptura comporta.
Posterioment, quan vaig iniciar una nova relació de parella amb una altra persona, els fantasmes d'aquesta relació anterior van resorgir i em provocaven molta angoixa i neguit. Els records anteriors eren obsessius i se m'apareixien en quasi totes les situacions de la vida quotidiana. I això m'afectava molt. No sabia que fer ni tampoc a qui acudir. Finalment, em vaig decidir a buscar ajuda, a donar el pas de trucar. És un pas molt díficil i també el més important.

Vaig conèixer a una professional que em va ajudar a assimilar que havia estat víctima de maltractament psicològic, cosa de la que no n'era conscient. Vaig trobar algú a qui parlar sense ser jutjada i que em va ensenyar a controlar els sentiments d'angoixa i les emocions negatives. Sense la seva ajuda no me n'hauria sortit pas.

Actualment, després de mig any, aproximadament, estic molt millor i ja no tinc aquests records obessius i puc fer vida amb normalitat.

Barcelona, 29 de juny de 2010

 

Cristina, 40 anys, i Javier, 43 anys. Teràpia sexual / de parella (12 sessions)

Lo que nos llevó a Psigma fue que tras un año y medio de relación me sentía frustrada porque nuestras relaciones sexuales no eran satisfactorias. Él nunca daba el primer paso para mantener relaciones y tenía disfunciones eréctiles. Al principio no me importó y pensé que eran nervios. Después le pedía que diera primeros pasos porque no me sentía deseada. Unos días iba bien, y al poco estábamos igual, o peor. Hablábamos del tema pero él cada vez se sentía más agobiado y entramos en un bucle del que no sabíamos cómo salir.

Aunque yo creía que era él el que tenía que hacer la terapia, nos dijeron que debíamos probar a hacer terapia de pareja. Tras hablar de nosotros y de nuestras experiencias anteriores, empezamos a abordar el problema, aunque los dos queríamos que mejorase no lo conseguíamos. Ya en las primeras visitas salíamos muy contentos, en casa comentábamos la terapia y nos hizo relajarnos más. Nos ayudaron a conocernos, nos dieron técnicas y ejercicios para fomentar las relaciones sexuales. Pero sobre todo nos llevaron al punto más importante: a aceptarnos tal y como éramos cada uno, con sus limitaciones y sus capacidades. Ahora nos sentimos más unidos ya que la terapia ha hecho que nos conozcamos mejor. Estamos muy agradecidos a Anna Mª y Adrian porque supieron entendernos y ayudarnos.

 

Miguel, 30 anys, i Júlia, 31 anys. Teràpia de parella. (12sessions)

"Vam arribar a la vostra consulta amb la nostra relació penjant d’un fil.

La meva parella havia perdut la confiança i després d’anys d’arrastrar-ho i havent arribat al límit només ens quedaven dues opcions: deixar la relació o demanar ajuda.

Les primeres sessions, recordo que van ser dures ja que vam haver d’explicar i remoure tots els problemes i exposar-los davant de dos desconeguts perquè poguessin entendre quina era la nostra situació.

Peró l’Anna i l’Adrià ens van ajudar a despullar els nostres sentiments per poder veure l’origen de la desconfiança, però també l’origen del nostre amor.

Posant en relleu la importància d’escoltar-nos l’un a l’altre de debò, per conèixer la realitat dels sentiments de l’altre, van redireccionar les nostres converses habituals amb l’objectiu de comprendre que realment estàvem parlant de les mateixes coses. Finalment vàrem entendre que tots dos “parlàvem d’un mateix bosc, però que un parlava dels arbres i l’altre de les pedres”.

Creiem que el fet de treballar amb dos terapeutes de diferents sexes és clau per sentir-se còmode i dissipar dubtes de parcialitat i de gènere que solen sortir en una teràpia de parella.

L’Adrià i l’Anna no tenen les respostes, les respostes ja les tenim nosaltres, però hi ha vegades que es necessita que algú t’empenti perquè comencis a nadar per tu mateix.”

Barcelona, 19 de juliol de 2012

 

Amanda, 32 anys. Baixa autoestima i problemes relacionals amb la família i les parelles

Decidí ver a un psicólogo porque desde mi infancia estaba enfadada con mi padre; nuestras relaciones han sido siempre complicadas y agresivas.

Hasta que me fui de casa, nada de lo que hacía estaba bastante bien para él: criticaba, subía la voz, daba órdenes… pero era incapaz de decir algo positivo o dar cariño.

Además de estar enfada con él, me sentía con una gran falta de confianza en mí misma, siempre pensé que no estaba “a la altura” y esto influía mucho en mis relaciones personales y profesionales.

Con la ayuda de mi psicóloga, hice ejercicios sobre mi padre y yo, que me hicieron aceptar y entender la falta de atención de mi padre y sus errores cuando era una niña. Descargué por fin el enfado y me liberé del sentimiento de culpabilidad que tenía en relación con este enfado!

También, mi psicóloga me ayudó a reconocer y aceptar mis cualidades, mis fuerzas y mis debilidades.

Me doy cuenta de que el procedimiento está todavía en marcha, pero ya hice un gran paso adelante! Vivo mucho mejor, me siento más segura y tengo, después de 32 años, confianza en mí!

Tengo la sensación que una nueva vida empieza ahora…

Gracias AnnaMa.

Barcelona, 2 de abril de 2013

 

Esmeralda, 30 anys. Depressió i buit existencial. (12 sessions)

Hacía mucho tiempo que la frase que más veces repetía a lo largo del día era “no sé qué me pasa”. Y es que estaba mal, pero no era capaz de gestionar el torbellino emocional que me envolvía. Sentía una presión horrible porque la estructura de mi familia se estaba rompiendo, sentía como que se rompían mis raíces y eso me daba miedo.

El tiempo pasaba y yo cada vez estaba más apática, cada vez había menos cosas que me gustaran hacer, el ir al trabajo era un suplicio, el caos familiar me ahogaba, lloraba mucho y lo peor es que todo estaba afectando a mi propia relación de pareja. Lo que aún me hacía sentir peor.

Llegó un día en que me puse muy enferma, y el médico me dijo que el estrés iba a acabar conmigo. Ahí fue cuando vi que tenía que poner remedio de alguna manera, y después de tres semanas de baja y gracias al apoyo incondicional de mi marido decidí pedir ayuda profesional. Me agobié un poco porque no sabía a donde ir, pero en ese momento una amiga me recomendó Psigma. Ella estaba haciendo terapia de pareja y estaba muy contenta, así que decidí probar.

Entonces conocí a Adrián, quien me ayudó a ordenar el caos que tenía en mi mente, a entenderme y conocerme un poco mejor. Pero sobre todo me ha ayudado a volver a ser quien yo era aceptando y ubicando en el lugar correcto las vivencias de mi historia personal. Gracias a su apoyo he crecido como persona y he podido traspasar las barreras que debido a mi pasado me había puesto. Gracias Adrián.

Ahora solo me queda seguir mi camino y continuar creciendo.

Contacta amb Psigma

620 756 015
info@psigma.cat
Formulari de contacte

Barcelona
C. Aragó 268, 3er 1a

Vic
C. Morgades 19, ent. 3era

Manresa
C. Vilanova, 1-3, 1er F, (Plana de L'Om)
T. 938 723 263

Girona
C. Barcelona 61, 2n 1a

Psigma

L’equip de psicòlegs a Vic, Barcelona, Manresa i Girona som especialistes en psicologia infanto-juvenil i d’adults en el diagnòstic i tractament psicològic. També som experts en teràpia de parella a Barcelona, Vic, Manresa i Girona, sexologia, creixement personal i psicologia jurídica. No dubtis a demanar-nos informació. L’equip multidisciplinar de salut de PSIGMA et donarem la informació que necessitis.

Àrea clients