Durant la primera sessió amb un nen sempre dedico una estona a conèixer-nos. Li pregunto si sap qui sóc, si sap per què ha vingut, quines coses li agrada fer, com s’autodescriu, etc.
Durant aquesta estona la majoria de nens i nenes diuen alguna frase com les següents: “m’han portat aquí perquè sóc dolent, sóc un gandul, a l’escola em diuen que sóc tonto, sóc mentider, no paro mai quiet, sóc una pesada, etc.”
Hauríem de parar més atenció a les nostres paraules quan parlem amb els nens o davant d’ells. Hem d’evitar les etiquetes, ja que els nens se les creuen i les fan seves.
És important pensar abans de parlar per intentar no ferir innecessàriament als altres amb les nostres expressions. No som del tot conscients que les paraules posseeixen un gran poder, per això és tan important reflexionar i esmerar-nos buscant les paraules que expressin realment allò que volem transmetre.
La majoria d’etiquetes les posem de manera inconscient, però si els pares i els amics no paren de repetir-les, el nen (de manera inconscient també) s’esforçarà cada dia a demostrar que tenen raó. S’acabarà creient tant les etiquetes que els altres li hauran posat que només sabrà comportar-se d’aquesta manera. Les etiquetes limiten el seu comportament, els encasellen. Els nens acaben emmotllant-se a aquesta casella en resposta a les expectatives que els altres han posat sobre ells.
Un nen no és dolent, sinó que el seu comportament és dolent.
Un nen no és gandul, sinó que de vegades li costa fer les coses.
Un nen no és tonto, de vegades té més dificultats en l’àmbit acadèmic, per exemple.
No són dolents, ganduls, tontos, pesats, desordenats, mentiders… sinó que en aquest moment estan actuant així. Hem de canviar el nostre discurs i fer referència a la conducta, no al nen: “la teva habitació està molt desordenada, avui no pares de queixar-te, no m’agrada que no facis cas a la mestra…”.
Tots hem portat o portem alguna etiqueta a sobre. De vegades es complicat treure-se-la ja que amb el pas del temps ens acostumem a portar-la. Però és treball de tots deixar de categoritzar i d’etiquetar a la gent. I sí, ens pot semblar difícil, perquè ja tenim uns hàbits adquirits, estem acostumats a parlar i a expressar-nos d’una determinada manera, però amb esforç i pràctica podem trobar noves maneres d’expressar-nos per finalment aconseguir l’objectiu de parlar d’una manera més adequada.
Si volem ajudar a edificar una correcta autoestima i un bon autoconcepte en els nens hem de deixar de subestimar el poder de les nostres paraules.
Montse Grau
Psicòloga infanto-juvenil de Psigma
