Cat / Esp

#Febrerosinedulcorantes#

Fa dies que veig companyes i persones que fan això del «febrerosinedulcorantes» a xarxes i penso en què passaria realment si jo estigués penjant fotos del que és el meu dia a dia des de l’1 de febrer…

Així va començar el meu febrer de 2020.

El dia 1 vaig donar a llum al meu fill, en Bruc. Tenia gairebé 22 setmanes i va néixer calentó, suau, preciós i envoltat d’amor… però sense vida. Tornar a parir en aquestes circumstàncies ha estat duríssim. Ha estat molt dolorós arribar fins aquí després de setmanes de metges i ecografies. I segueix essent molt i molt difícil continuar funcionant després d’això tan impactant que ens ha passat. Esperar una nova vida i haver d’acompanyar-la a morir és terrible. Els que em coneixeu ja sabeu que en els darrers 5 anys m’he anat formant, especialitzant i treballant acompanyant mares/famílies en la psicologia perinatal i també en el dol gestacional/neonatal. Doncs ara em toca viure-ho en primera persona. Quins reptes ens posa per davant la vida, eh? Després d’un avortament espontani, que ja va ser dur, ara m’ha tocat perdre en Bruc embarassada de 5 mesos i pico. M’ha tocat explicar a tothom per què faig panxa, però ja no tanta. M’ha tocat explicar a la nostra filla de 3 anys i mig que el seu germanet es moriria en els propers dies. I parlar amb la seva escola, i amb els altres pares i mares, perquè la petita explica sempre les coses importants que li passen i ho ha compartit amb molta naturalitat amb els companys de P3. M’ha tocat plorar molt cada dia i sentir-me, a vegades, molt perduda. Mai m’havia sentit tan trista. Això em sembla que sí que és «un febrer sense edulcorar».

Però també vull compartir que la informació prèvia que tenia m’ha ajudat molt a encarar el que havia de venir. Deixar-nos acompanyar per la Natàlia Artigas, psicòloga de l’hospital Trueta, ha estat clau. Hem procurat fer-ho tan bonic i amorós com ha sigut possible per als nostres fills, i això em dona pau. Està essent fonamental fer pinya amb el meu company. Sabem que seguirem remant i que, algun dia, el dolor serà menys intens però el dol no ens el podem estalviar. Toca estar tristos i, al mateix temps, tenir estones on valorar les coses que ens fan afortunats a la vida.

I jo, que no solc explicar gaire res de la meva vida, per què explico això tan personal? Doncs perquè, més que mai, aquest és un tema que s’ha de poder parlar i fer visible. Si ja ho feia abans que em passés, per què no fer-ho ara? Crec que hem d’aprendre a acompanyar els dols i especialment les morts perinatals sense tant de tabú.
A mi, el que m’ajuda dels altres, és sentir la seva empatia, sentir que es posen al meu lloc i entenen una mica la meva tristesa… A tots els que hem passat per això, NO ens va bé que ens donin grans consells, ni que ens diguin «Ja està, no passa res» (real, us ho prometo), o «Sou molt joves, no us desanimeu», «encara hi ha situacions pitjors, quan se’t mor un fill d’un any», o… etc., etc. Jo no m’enfado quan ho sento, perquè comprenc que les persones (el veí del costat, la de la cafeteria del hospital, o els teus amics) ho diuen amb tota la bona fe del món. No saben que aquestes paraules poden arribar a ser molt doloroses. Entenc que queden tan desconcertats que els brollen aquest tipus de paraules, així, sense filtre, i que els costa sostenir el dolor de la meva història. Jo no puc frenar, tampoc, les meves llàgrimes imparables baixant per les galtes. Ho entenc. Però, com a societat, estaria bé que sapiguem que això passa, que passa molt més del que desitjaríem. I que, sobretot, el que hem d’evitar és jutjar els altres. Val més un «no tinc paraules» o «una abraçada» que no pas que et diguin que «heu de tornar a la feina per treure-us del cap el que ha passat». No es pot, no pots treure-t’ho del cap ni un moment, quan han passat tants pocs dies, no l’oblidaràs mai, una experiència així. I el que necessites és afecte, suport i temps. I sí, nosaltres hem necessitat estar de baixa, i encara ho necessitem.

La fotografia.
La foto que penjo és especial. Me la va fer la Marta d’Umami Brands per a la nova web professional que preparava. Soc jo, amb unes sabatetes de la meva filla, les va portar les primeres setmanes de vida. Quan em van fer aquesta fotografia ja estava embarassada i il·lusionada per la nova vida que creixia dins meu. En Bruc havia d’heretar aquestes Converse de ganxet de la seva germana gran. Comprendreu que, per a mi, ara aquesta imatge s’ha convertit en un símbol molt personal de la pèrdua i el dol perinatal.

Una abraçada especial a totes les mares/pares i german@s que han hagut de viure una mort gestacional o neonatal. Fos de la manera que fos, en la setmana que fos, això no importa. El que ens uneix a totes és l’amor pels nostres fills i filles.

 

Maria Sàbat Padrosa, psicòloga a PSIGMA GIRONA