Cat / Esp

La infelicitat de l’absència

En el nostre dia a dia, existeixen un munt de situacions, característiques o variables que suposem com a constants i irrefutables. Sempre han existit, i no imaginem una vida sense que aquestes variables es mantinguin fixes. És més, quan vivim el nostre dia a dia planifiquem i organitzem el demà tenint en compte que això no canviarà. Fins i tot m’atreviria a afirmar, que és gràcies a aquesta presumpció que podem pensar en un futur pròxim, establint objectius a curt, mig i llarg termini.

Podríem dir que totes aquestes variables es mantenen estables en la trama de la nostra rutina, conformant un seguit d’expectatives que ens donen seguretat, reconforten la confiança en els nostres actes i ens permeten arriscar-nos a dur a terme canvis i projectes nous, ja que mentre la resta es mantingui estable, podré controlar la situació nova i per tant gestionar-ho i tenir un èxit assegurat.

El gran problema sorgeix que en la societat en la que vivim, aquestes variables es donen tant per fet, que tendim a considerar-les banals, poc importants o simplement, no considerar-les. L’error rau en el fet que ens hem oblidat que són variables, i que tal i com diu el seu nom, poden variar. I es quan varien que de sobte, les tenim en compte o els hi donem importància.

Podríem pensar que són coses rellevants, com ara, tenir o no tenir un bon cotxe, però no es tracta de variables d’aquest tipus, sinó d’altres més simples. Tenir aigua calenta al matí, tenir un bon esmorzar, poder aixecar-nos del llit pel nostre propi peu, etc. Quan ens falten ens adonem de la importància cabdal que tenen a la nostra vida, però ens n’adonem amb l’absència d’aquestes, i ens entristim pel que hem perdut.

A vegades, podem recuperar-ho, podem trucar al llauner, que ens arregli l’aigua calenta. Podem anar a comprar al supermercat i omplir la nevera per poder menjar. Podem anar al metge perquè ens arregli la cama trencada i esperar amb la rehabilitació tornar a caminar. No obstant, hi ha situacions que són irreversibles, aquetes variables canvien de cop, s’absenten i no tornen. Quan passa això ens entristim encara més, i adaptar-nos a la nova situació passa de ser complicat a ser molt difícil.

Aquesta és la infelicitat de les absències, la infelicitat de saber que no tenim, que no podem, que no ho recuperarem. Ens adonem nostàlgicament de tot allò que érem, teníem o sentíem i no podrem recuperar, perquè la vida ens ho ha canviat, perquè havíem pres les variables per constants, qui ens ha enganyat? Qui ens ha dit que tot això no canviaria?

Però sempre hi som a temps. Sempre som a temps, potser no de recuperar allò que hem perdut, però si per acontentar-nos d’allò que encara tenim. De donar gràcies (al destí, a la vida, a nosaltres mateix, a un Déu, a un concepte, és igual) de que m’aixeco, respiro i faig que cada dia sigui especial pel simple fet de tenir el que tinc, acceptar el que ja no serà, de ser com sóc,  i de encaminar-me cap allò que vull. Això simplement seria fantàstic. Hem canviat tot això per la infelicitat de les absències, jo crec que ho podem tornar a canviar, perquè hi hem sortit perdent.

I permeteu-me acabar citant a Paul Watzlawick amb una frase que té molt a veure amb el que plantejo a l’article i que pot ser el principi del canvi del que parlo: “L’home feliç viu amb la saviesa del constant descubriment del moment present”