Cat / Esp

Demanar vs Exigir

Bon dia!

Un tema que ha sortit darrerament a consulta és: tendim a demanar als altres o tendim a exigir-los? Avui veurem les diferències entre els dos conceptes, tot alertant ja d’entrada, que la línia divisòria que els separa és sensiblement fina.

Deixant de banda l’esfera laboral, què passa quan “exigeixo” alguna cosa a una altra persona adulta? Doncs que l’estic privant de la llibertat d’escollir, a diferència del que ocorre quan” demano”. I això és/acabarà sent un problema, perquè a ningú ens agrada accedir a les exigències, i si ho acabem fent, és de mala gana i amb ressentiment.

Així doncs, no és massa probable que tenir l’hàbit d’exigir als altres ens porti a aconseguir els nostres objectius, sinó ben al contrari. Per aconseguir el que volem a la vida, hem d’entendre que cal aprendre a demanar les coses de la manera adequada, procurant respectar la lliure voluntat de les altres persones. Potser a vegades ho fem sense ser-ne del tot conscients, però encara que sigui així, no busquem excuses, mirem de treballar per superar aquest mal vici!

Doncs primer de tot, tinguem clara aquesta idea -quan demanem alguna cosa, els altres tenen la llibertat de dir que no-. I aquesta és la variable a recordar, ja que la resposta a la nostra petició pot ser precisament aquesta! Que no! Si és així, podem provar de demanar-ho a algú altre (si pensem que ens ho pot donar) o sinó acceptar la negativa ara i en un futur qui sap, si en unes circumstàncies diferents, ho podem tornar a demanar.

I què passa amb la manipulació i el xantatge emocional? Doncs que també tenen bastant a veure amb el tema… I perquè ho dic això? Doncs perquè suplicar/pidolar per exemple, que poden semblar molt diferents d’exigir, realment són l’altra cara de la moneda. Suplicar és un tipus d’exigència. Quan supliquem per aconseguir les coses que necessitem, una vegada més estem burlant el dret que ens diguin que no. I si, moltes vegades el recurs a utilitzar és el sentit de la culpabilitat hiperdesenvolupat  que té l’altra persona. Joc brut. Aquell “no” decidit, rarament es convertirà en un “sí”, l’únic que s’ha aconseguit és que l’altra persona es degradi i deixi al descobert la seva inseguretat. Joc brut.


Queixar-se
(quan no ens han vulnerat drets lògicament) per aconseguir el que es vol és un altre clàssic, una altra forma de manipular i fer xantatge. Ocorre en aquells casos en els quals, com comentem, no se saben demanar les coses adequadament. Us resulten familiars expressions del tipus…“Perquè tots els meus amics tenen fills que els visiten i jo no?”, “Perquè jo no puc tenir un mòbil i els meus amics si?”. El problema d’aquestes sol·licituds és que si bé al principi poden ferir o sensibilitzar als altres, al final, ningú les prendrà massa seriosament. Per això diem moltes vegades que substituir aquestes tristes lletanies per peticions positives és infinitament més eficaç!

Més escenaris: què passa quan adulem molt i molt a l’altra persona per tal que accedeixi a la nostra demanda? Doncs que seguim en la línia, estaríem manipulant. Com que necessitem alguna cosa de l’altra persona, estem disposats/des a sacrificar temporalment la nostra dignitat i equanimitat, posant-nos en una posició d’inferioritat per aconseguir-ho. Joc brut altra vegada, clar.

I per últim, què passaria amb aquelles persones que sovint accedeixen passivament a les demandes i exigències dels altres? (sigui perquè no les volen decebre o perquè volen evitar enfrontaments…). Doncs que possiblement estaran ressentides gran part del temps i potser també elles acabin exigint o manipulant als altres: “Si jo passo pel tub i “pringo” doncs els altres també! Que s’aguantin!”. Mec meeeec! Joc brut, i això a llarg termini, no només no ens farà sentir feliços sinó que podem acabar perdent l’estimació de persones significatives i acabar rodejats solament de persones que per por, s’obliguen a estar al nostre costat.

Resumint,

  • Una cosa és sentir-nos molests o decebuts per una negativa a una petició (estem en el nostre dret òbviament), però és important recordar que l’altra persona era tan lliure com nosaltres a dir no, i que no és bona idea crucificar ni fer sentir culpable a ningú per això. Les estratègies mencionades (suplicar/insistir, adular, queixar-se, imposar) rarament funcionen, perquè possiblement l’altra persona se n’acabi adonant. Ah! i tampoc el càstig clar -et deixo de parlar o em mostro  molt fred/a a propòsit-. No seria estrany que amb el pas del temps, aquella persona que hem manipulat se sentís vexada, utilitzada i coaccionada, i que en un futur si tornem a necessitar alguna cosa, es procurés prou mèrits de no ser massa a prop. En definitiva, són males estratègies perquè això farà que els altres ens respectin menys. Sabeu allò que diuen de guanyar la batalla però perdre la guerra? Doncs per aquí aniria la cosa.
  • Sempre que necessitem quelcom, limitem-nos a demanar-ho. Exposar la situació, fer una petició senzilla i amb l’estructura mental més positiva possible. Demanem les coses mirant cara a cara, als ulls, d’igual a igual i amb el cap ben alt. Una petició és una transacció honesta, lliure de culpabilitat.

 

Col·laboració de Laura Fabré Calonge,
Col·legiada 18.596