Després de tants de dies d’estar reclosos a casa, potser t’has trobat que no t’és tan fàcil recuperar aquell ritme social de quedar amb amics i familiars… Potser quan has rebut missatges de grans retrobades, de terrasses i cerveses, de necessitat de quedar per recuperar “el temps perdut”, etc., dins teu s’hagi generat una certa controvèrsia: per una banda sents ganes de veure a les persones que aprecies, però al mateix temps sents la mandra del “massa de cop”.
Com mencionàvem a l’article anterior, tot procés té les seves fases. Vam parlar d’una primera fase, que es caracteritzava per un xoc de ritmes entre el fer molt i el fet de fer res, i una segona fase, en la qual entràvem en una
autoregulació que ens disposava en un altre estar més tranquil, més connectat.
Doncs bé, innegablement, ara entraríem en una tercera fase, la qual ens permet recollir els fruits de l’experiència viscuda en aquesta reclusió i escollir conscientment què incorporo al meu dia a dia habitual, no excepcional.
Prendre consciència que venim d’un temps “de dedicar-nos temps”, i que a mesura que ens vam permetre entrar en aquesta dimensió, hi vam trobar un plaer, una calma, un aprendre a escoltar-nos des d’un altre lloc. Entendre que vam passar d’un ritme accelerat estàndard que ens insensibilitzava (pura supervivència de no poder digerir l’excés d’estímuls diaris) a generar un ritme més propi que ens hem anat creant més acord a les nostres necessitats autèntiques. Aquest fet, tan simple com és, ens activa una sensibilitat.
I és per això, que passar molts dies en aquest estat, ens pot haver generat un canvi important de funcionament i maneres de fer, que afecta les sensacions, als pensaments i fins i tot a la manera de veure les coses. És un viatge interior; de trobar-se amb allò que tinc, amb allò que sóc, amb el que m’he creat per viure. Topar-se amb la pròpia realitat i poder fer inventari d’allò que fa massa temps que sostinc i no em fa bé, del que tinc i no li havia donat el valor li corresponia. Un procés que inevitablement ens transforma.
És molt comprensible doncs, que després d’haver connectat amb aquest jo individual, costi reprendre la “normalitat” i tornar al que feia abans. Estem tendres, com un pollet acabat de sortir de la closca. La sensibilitat porta en si mateixa un estat d’intimitat i vulnerabilitat.
I ara la gran pregunta doncs: com torno a incorporar-me al món sense la necessitat de tornar-me insensible i superficial per a poder-l’ho sostenir? Sense pressa, prendre’m el temps necessari per desconfinar-me tan progressivament com necessiti. Tornar d’un viatge sol requerir el seu temps. Possiblement ja no sóc la mateixa persona que desitjava un feliç 2020, quelcom nou pot haver emergit i necessita trobar el seu lloc per incorporar-se a la meva vida. Aprofitar aquesta sensibilitat que ara tinc més a flor de pell com una eina de percepció del “què” em ve de gust en aquest moment i del “com” ho vull gestionar. Escoltar-me honestament, per decidir amb qui tinc ganes de contactar i de quina manera. Si tinc en compte aquest criteri, es manté actiu aquest sistema d’autoregulació.
D’altra banda, no hauríem d’oblidar que cadascú pot haver fet el seu petit recorregut interior. Les persones amb les quals et relaciones també surten de la seva closca, possiblement tampoc són ben bé les mateixes que vas deixar abans de confinar-te. És moment doncs de donar-nos la possibilitat de reconèixe’ns -conèixe’ns de nou-, entenent que de la mateixa manera que la meva jerarquia de valors ha pogut canviar, la de l’altre potser també s’ha vist afectada… Les trobades en petit format i en llocs tranquils poden facilitar aquest tipus de converses. Dedicar-nos el temps per actualitzar-nos serà una bonica manera per integrar tot aquest creixement propi a la relació, generant així una nova versió de relació molt més autèntica.
I en el terreny més personal…Intentar mantenir aquest ritme orgànic si m’aporta benestar, perquè em té en compte en els plans que faig. Reconsiderar el FER RES com una activitat important perquè emergeixi la creativitat que lluny del “perdre el temps”, em nodreix. Potser inclús seria interessant buscar un espai a l’agenda per aquesta activitat de la “no-activitat”.
Aprofitar també aquest temps d’estranya indeterminació, de camins desdibuixats per a poder permetre’s generar noves rutes, d’acció i de relació. Considerar allò que no ens havíem plantejat abans perquè no hi tenia cabuda. Permetre simplement que existeixi com a possibilitat, sense la necessitat de portar tot allò que se’ns acut a la pràctica.
Al final sembla que tot plegat gira entorn del “Temps” que dedico a allò que realment considero essencial.
Una gestió orgànica del temps sembla un concepte més saludable. Temps per fer i temps per estar, pot ser una d’incorporacions del confinament a les nostres vides.
Emma Puxan, Psicòloga de PSIGMA GIRONA
