El confinament, una càpsula de vida en totes les seves dimensions, un concentrat de tota mena de vivències, emocions, pensaments i sensacions. Com més experiències recopilo de l’entorn, més considero un denominador comú en tota aquesta diversitat: La intensitat.
Ha estat un temps d’individualitat o de petit comitè. Hem conviscut i ens hem relacionat amb profunditat 
amb un petit nucli de persones, en un espai limitat. Potser, tot i conèixer-nos molt, ens hem arribat a topar amb les manies més amagades de cadascú i ens hem pogut sorprendre de noves versions, no contemplades abans, de membres de la unitat de convivència (incloent-hi veïns). Molts moments, mirats amb perspectiva, han format part del procés de crear un Nosaltres diferent del que teníem fins ara, quan tots entràvem i sortíem sense pràcticament coincidir. Qui ho ha viscut amb solitud, també ha viscut un procés de connectar amb un silenci sepulcral, contrastat amb grans quantitats d’informacions indigestes que ens envaïen per les xarxes, una quietud quasi desafiant i una sensació de buit, de tenir tot el temps del món i no saber què fer ni com omplir-lo. I com ja és ben sabut actualment, tot procés té les seves fases…
En una primera fase, fer-se llistes de pendents de casa, fer-se horaris, necessitar una nova rutina plena d’activitats, contactar cada dia amb moltes persones, un gran augment de l’ús de mòbils i pantalles.. una necessitat de no perdre el temps. En resum, el mateix ritme accelerat que portàvem però dins de casa.
En una segona fase apareix una ralentització del sistema, una certa acceptació de la situació que ens porta a reajustar-nos des d’un altre lloc. A mesura que passen els dies la llista de pendents es relativitza, no cal tant, si no és avui serà demà…connectant progressivament amb un ritme més orgànic que desemboca a un present molt més Present. Present, l’ingredient clau per poder retrobar-se amb els plaers del bon viure. La transformació de “l’aprofitar el temps” per a dedicar temps a fer coses que realment ens venen de gust i no acostumen a trobar lloc a l’agenda.
I llavors entrem de ple en terrenys molt propis: llegir fins a la matinada, mirar-se tots els documentals de, distreure’s a cuinar plats laboriosos, passar-se la tarda dibuixant, pintant, ballant, escoltant música, agafar un instrument abandonat i reactivar-lo amb uns tutorials, tornar a escriure, anar de visita virtual a tots els museus del món, dedicar-se a mirar com creixen les plantes… Sigui el que sigui, el que faci cadascú té un component únic: quan ho estem realitzant entrem en una altra dimensió espai-temporal, se’ns obre una finestra a la curiositat i a la creativitat que ens fa estar més en contacte amb la nostra essència. Estem més íntims, més connectats..
Però ara que aquest període tan reclús sembla finalitzar, què en faig de tot això que s’ha creat? Com ho conservo? Com aconsegueixo crear un pont entre tot allò que he viscut i après a casa, en aquesta intimitat tan especial i la vida social que tenia muntada fins al moment, que en el fons també m’estava bé? Aquest és el repte d’ara.
Us convido a llegir el proper article, amb el títol El desconfinament progressiu, dedicat precisament a poder fer aquest pas amb cura.
Emma Puxan, psicòloga a PSIGMA GIRONA
