Hola Psigmeros/es!
Tots els éssers humans hem experimentat dolor en algun moment de les nostres vides. Si bé és cert que de forma diferent, amb duracions diverses i amb conseqüències en tant que limitacions per a la vida diària, també diverses. Això significa que el dolor, tot i ser una experiència perceptible per tots els éssers vius que disposem d’un sistema nerviós central, té un component irremediablement subjectiu, propi i idiosincràtic.
Ara bé, aquest dolor pot ser agut, és a dir, de curta duració, que sol relacionar-se amb la lesió que l’ha causat i que sol desaparèixer quan aquesta es cura (com per exemple el dolor que apareix a causa d’un cop) o pot ser crònic, de llarga duració (més de tres mesos) i que inclús podria acompanyar a la persona la resta de la seva vida (com per exemple que el dolor aparegut amb una lesió al turmell persistís després de la cura de la lesió).
Quan parlem de dolor crònic en l’àmbit de la psicologia ens estem referint a un trastorn que es coneix com a Trastorn de símptomes somàtics amb predomini de dolor. Aquest es refereix a una experiència intensa de dolor mantingut sense lesió física identificable i que causa malestar i deteriorament a la vida quotidiana de la persona que ho pateix. És habitual, llavors, que la vida d’aquesta persona es vegi limitada i en conseqüència, apareguin problemàtiques emocionals, conductuals i cognitives, com per exemple, depressió, mala qualitat de la son i dificultats de concentració.
Segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la meitat dels pacients d’atenció primaria que presenta els símptomes propis de dolor crònic no ha pogut recuperar-se després de l’any del començament de la patologia. En termes quantitatius, s’estima que entre el 15-20% de la població adulta presenten dolor persistent o crònic. I una de les qüestions més importants: es desconeix la causa exacta. En aquest sentit, en l’àmbit científic encara queda molt terreny a investigar.
Actualment, encara que es continuï investigant per tal de millorar els coneixements ja disponibles sobre la problemàtica i acabar de tancar els interrogants per resoldre, existeixen intervencions possibles per a poder canviar la forma de conviure amb aquest trastorn en la seva part psicològica, concretament, la que aquí s’esmentarà s’anomena Teràpia Cognitiva-Conductual (tot i també existir altres línies alternatives d’intervenció, lògicament).
Aquesta línia terapèutica focalitza el tractament de les emocions, els pensaments i les conductes que limiten a la persona que percep el dolor i no el deixen funcionar en plenitud dintre de les limitacions que òbviament comporta la percepció de dolor. D’aquesta manera, la intervenció psicològica es centra en diversos objectius:
· Informar i ajudar a entendre la idiosincràsia del trastorn.
· Ensenyar tècniques de gestió fisiològica (relaxació física, control de la respiració, etc.).
· Reconstruir la visió subjectiva que es té de l’experiència de dolor, per una visió més adaptativa i funcional per al pacient o, en altres paraules, canviar la manera d’entendre el dolor.
· Identificar i modificar aquelles conductes que són contraproduents per a poder conviure amb el dolor d’una manera més beneficiosa.
Tots ells sota la idea fonamental d’acceptació d’una condició crònica, en contra de buscar per totes les vies possibles l’eliminació del dolor, passar d’una posició de lluita a una posició de convivència amb el dolor i buscar l’alleujament i no l’eliminació, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de la persona amb aquesta condició crònica.
Cristian Toribio, psicòleg/ psicoterapeuta a Psigma Figueres
cristiantoribio@psigma.cat
