Cat / Esp

“La carta que el teu fill adolescent no et pot escriure”

Hola Psigmeros/es!!!

Com ja hem comentat en algunes ocasions, l’adolescència és una etapa que implica molts (i rellevants) canvis  a nivell físic i mental, convertint-se sovint en una etapa complexe tant pels seus protagonistes com pels qui els envolten.

Amb això, no és gens excepcional que a consulta ens trobem molts pares i mares que reconeixen sentir-se preocupats, desconcertats, impotents i frustrats davant el comportament impropi del seu fill/a adolescent i de les exacerbades discussions que dia si i dia també, traspunten a casa.
A continuació, fan (clara) referència a l’esgotament  i al desànim derivats d’aquesta situació. I evidentment, com si resseguíssim la més estricte de les fòrmules matemàtiques, ens descriuen i/o evidenciem uns sentiments de culpa colossals (“no ho estem fent bé”, “en alguna cosa important ens hem equivocat”, “no en sabem prou”, “no estem capacitats”…). Tot això acaba afectant inevitablement l’autoestima i autoconfiança de l’equip de pares.

Recordo una mare, que molt afectada per la mala relació amb els seus fills adolescents, em comentava que tenia la forta temptació “d’abandonar el vaixell”, de desaparèixer, de retirar-se…
És per això, que avui m’agradaria mostrar-vos una carta que l’escriptora i psicòloga Gretchen Schmelzer va publicar al seu bloc, titulada “La carta que el teu fill adolescent no et pot escriure”.  Precisament va ser la mare a qui abans feia referència qui me la va compartir generosament a consulta. Explicava que en aquell moment tant difícil de la seva vida, llegir aquelles càlides línies havia estat per ella un frenell més on agafar-se per seguir endavant, i no defallir.  La carta ens facilita el poder-nos “posar en les sabates” dels nostres fills adolescents, i recordar-nos que molts dels seus comportaments no sempre són resultat del què haguem dit o fet nosaltres, sinó simplement, dels canvis inherents al seu procés maduratiu i de creixement.

La carta original està escrita en llengua anglesa, així que tingueu en compte les possibles adaptacions realitzades en la traducció.


Benvolgut pare:

Aquesta és la carta que m’agradaria poder-te escriure.

Ara nosaltres estem en un moment de lluita. Ho necessito. Necessito aquesta lluita. No puc dir-t’ho perquè no tinc el llenguatge per a fer-ho i tampoc tindria sentit. Però necessito aquesta lluita. Lamentable, ho sé. En aquest moment necessito odiar-te però necessito que sobrevisquis a això. Necessito que sobrevisquis al meu odi i que m’odiis. Necessito aquesta lluita malgrat jo també l’odii. De què tracti aquesta lluita, no és important: ​​toc de queda, tasques domèstiques, el desordre de la meva habitació, les sortides, les estades, deixar, no deixar, parelles (noi o noia), els no-amics, els mals amics… Tant se val. Necessito lluitar-hi i necessito que em contraataquis.

Necessito desesperadament que sostinguis l’altre extrem de la corda. Necessito poder-m’hi arrepenjar fort, perquè jo colpejaré el meu extrem mentre no trobi els punts de suport en aquest nou món. Això em fa sentir dins d’ell.  Solia saber qui era jo, qui eres tu, qui érem. Però en aquests moments no és així. En aquest moment estic buscant els meus marges i a vegades només els puc trobar quan estic tibant de tu. Quan empenyo tot el que solia conèixer al marge, llavors sento que existeixo i per un minut puc respirar. Sé que anheles el nen dolç que vaig ser. Ho sé perquè jo també anhelo aquell nen, i part d’aquesta enyorança és el que resulta tan dolorós per mi en aquest moment.

Necessito aquesta lluita i necessito adonar-me que és indiferent el grans o dolents que siguin els meus sentiments a vegades, aquests no ens destruiran ni a tu ni a mi. Necessito que m’estimis en el meu pitjor moment, fins i tot quan sembli que jo no t’estimi.  Necessito que t’estimis a tu mateixa i a mi, que ho facis pels dos en aquest moment. Sé que és una merda no agradar i ser etiquetat com el dolent. Interiorment em sento de la mateixa manera, però necessito que ho toleris i que altres adults t’ajudin. Perquè jo no puc en aquest moment. Si vols reunir-te amb els teus amics i tenir una xerrada sobre com  ‘sobreviure a la ràbia del teu fill adolescent” per mi està bé. O parlar de mi a les meves espatlles, per mi no és important. Això sí, no m’abandonis ni et rendeixis en aquesta lluita. Ho necessito.

Aquesta és la lluita que m’ensenyarà que la meva ombra no és més gran que la meva llum. Aquesta és la lluita que m’ensenyarà que els sentiments desagradables no signifiquen el fi d’una relació. Aquesta és la lluita que m’ensenyarà a escoltar-me a mi mateix, malgrat que per això pugui decebre els altres.

I aquesta particular lluita acabarà. Igual que qualsevol tempesta, acabarà passant de llarg. Jo l’oblidaré i tu l’oblidaràs. Llavors tornarà. I novament necessitaré que t’agafis  amb fermesa a l’extrem de la corda. Això ho necessitaré una vegada i una altra, potser durant anys.

Sé que no hi ha res intrínsecament satisfactori per tu en aquest treball. Sé que probablement mai t’ho agrairé prou o que fins i tot podré no reconèixer que vas estar al meu costat. De fet, probablement et criticaré per tot aquest treball tan dur. Semblarà com si res del que facis sigui suficient. I no obstant això, estic confiant exclusivament en la teva capacitat de romandre en aquesta lluita. No importa tot el que discutim. No importa del mal humor que em posi.  No importa que calli o em mostri indiferent.

Si us plau, aferra’t a l’altre extrem de la corda. Realment sé que estàs fent la feina més important que ningú altre podria fer per a mi en aquest moment.

El seu fill adolescent, que t’estima.

 

Així doncs, sigui quina sigui la vostra situació, a Psigma estem al vostre costat i podem oferir-vos ajuda a tots aquells pares i mares que tingueu fills transitant per una difícil i exigent adolescència.

Recordeu que per a qualsevol dubte podeu consultar-nos, doncs des dels serveis de teràpia familiar i de parella podem ajudar-vos en aquestes i moltes altres qüestions.


Que passeu una bona setmana!

Laura Fabré Calonge
, psicòloga sanitària a PSIGMA VIC
laura@psigma.cat

Compartir:Email this to someoneTweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Share on LinkedIn