Cat / Esp

La frustració i la família en les addiccions

No puc suportar-ho! És desesperant, però ho has vist? S’ha de ser inepte! Mira la cua que està fent… no acabarem ni demà… Posa’t a la cua del costat, sembla que avança més ràpid… ufff! Això no tira tampoc. No aguanto més, t’espero a fora.

En aquesta escena es representa la baixa tolerància d’una persona al malestar: esperar-se fent cua al supermercat. Les persones amb problemes de consum pateixen aquest patró de comportament que anomenem Baixa Tolerància a la Frustració (B.T.F.). Hi ha una pèrdua de la regulació emocional que fa a la persona viure les situacions de manera exagerada. Davant una situació quotidiana, per exemple esperar en una cua o en una saleta del dentista, pes poden desencadenar una cascada d’emocions extremes que la persona no es veu capaç de suportar o lidiar. D’aquesta forma, utilitza el consum de la droga per fugir, com un forma de tapar el malestar, com una estratègia “eficaç” a curt termini –de manera immediata-, però poc efectiva a mig i llarg termini. Aquest patró de comportament davant les dificultats no ajuda a la solució eficaç dels problemes ni fomenta aprendre d’ells. La persona es va tornant menys hàbil i incapaç d’afrontar la vida, perquè en ella els problemes i les dificultats hi són, ho vulguem o no. És freqüent que sorgeixin sentiments d’injustícia i queixes, la persona sent que el món li va en contra; la vida que li ha tocat és massa complicada; la infància que va viure no va ser apropiada per un/a nen/a; el company o cap són inaguantables; etc. La família i persones properes el veuen com una persona fràgil, queixosa, irritable, que no aguanta res. Aquest fet col·loca a la família en un paper incòmode, intentant com bonament sap adaptar-se a la situació, evitar crear més conflicte… però la bola es va fent més gran, els problemes creixen (econòmics, discussions…) i els familiars es van sentint més tensos, decepcionats, tristos, confusos, amb vergonya, desànim i incomprensió. Infinitat d’emocions i pensaments difícils de gestionar i les reaccions no sempre són les més apropiades: Es creurà que jo m’ho passo bé fent cua al super!! N’estic farta, no puc més.

frustració, addiccióAcostumo a explicar a les persones que venen a la consulta que una “aprèn a ser addicte”. Una aprèn a moure’s en el cercle addictiu i els familiars també, improvisant, dissimulant, provant solucions: amenaces, ultimàtums, deixant-lo per impossible… En el cercle addicte no només hi tenim dansant a la persona que consumeix si no a tos els que tenen relació amb ell o ella. Per això, és important tenir present a la família en l’abordatge del problema. La família pot se i és –sense voler-ho- un element de manteniment del problema però també pot convertir-se en un agent de canvi i facilitar-lo. En aquest sentit, parlem de la família com a sistema. Els elements d’aquest sistema són les persones que formen part de la família. El sistema busca el seu equilibri, per tant, qualsevol canvi que realitzi un dels seus membres afectarà a la resta, fent moviments per compensar i recol·locar-se. Aquest afany d’equilibri sorgeix de la necessitat de supervivència, de tirar endavant, una energia important, vital, que s’ha de canalitzar per desplegar els recursos en busca de la resolució efectiva i eficaç.

En l’espai terapèutic es treballa les relacions familiars i els comportaments de cada membre davant diferents situacions. No en poques ocasions, alguns comportaments i actituds ajuden a que el consum continuï. Això no és quelcom conscient en molts caos i per això és important que la teràpia ajudi a veure aquestes relacions amb claredat. En aquest aspecte en referim com a dependent, a persona consumidora, i com a codepenent al familiar que, d’alguna manera, també realitza un comportament compensatori, no autònom, per portar la situació, una actitud que ajudi a conviure (que en el fons és malviure) amb el problema. Amb tot, la família pot sentir-se culpable per no haver-se adonat abans de la gravetat del problema, per no fer les coses bé, per no saber ajudar a la persona, inclús per permetre o passar del consum…

Posaré un exemple: imaginem la següent situació. Una parella està en el menjador després de sopar. La relació està regular, no saben perquè s’han anat deixant. Quan va néixer el primer fill van començar les discussions, sense arribar enlloc, sempre la mateixa dinàmica i era esgotador: arribar a casa, les coses per fer, comencen les queixes, ella comença a criticar el mal pare que sóc… no sé què dir, estic cansat, no tinc ganes de discutir però ja veig que tot està fatal i m’afecta. De tant en tant, necessito prendre alguna cosa per desconnectar. 

En una segona foto, ja podríem trobar un home estirat en el sofà passivament, distret per els efectes d’alguna droga, el consum s’ha tornat pràcticament diari i en solitari. Ara ja no importa si la dona crida o no crida, ell la sent en un segon pla, no hi ha afecció. La dona està farta d’ell, té a la família completament descuidada, inclús ja no s’arregla com abans, no té ganes ni de sortir. Irremeiablement, la dona va fent els meus plans amb el seu fill sense comptar amb ell. No vull tornar-me a enfadar, prou en tenim, si no vol sortir que no surti. Ell es queda cada vegada més aïllat, sol a casa…

La complexitat de la problemàtica de les addiccions requereix d’un abordatge professional. Es possible sortir d’aquests cercles addictes però es necessari voler ser ajudat per a aconseguir-ho. La creença o dubte de “no se si podran ajudar-me” ve criada i alimentada per la falta d’autoestima, l’aïllament i el temps en solitud amb el problema. Aquesta manera de pensar només fa que et tanquis en tu mateix, estancar-se en el problema sense generar cap canvi. Pensa’t-ho! “No puc deixar-ho” però ara et plantejo un nou interrogant: Podries deixar-ho amb ajuda? Plantejar-se pujar sol a l’Everest pot ser complicat, sentir-ho inclús impossible, però, i si ens organitzem per pujar-lo acompanyats d’un sherpa expert en expedicions de muntanya? Ja no sona tant impossible com abans, oi? Endavant!

Raquel Ariza, Psicoterapeuta Integradora Humanista, a PSIGMA VIC
Especialista en Addiccions
raquelariza@psigma.cat