Cat / Esp

La Normativitat Emocional i el Bloqueig

En el nostre dia a dia, els professionals que ens dediquem a la psicoteràpia palpem el món emocional de les persones a la nostra consulta. Quan ens expliquen un problema notem la seva intensitat a través del vincle emocional, quan ens narren la seva història sentim l’eco de les emocions del passat, quan exploten davant nostre compartim la profunditat de l’emoció. 

Es per això que des de sempre la psicologia ha intentat estudiar l’emocionabilitat de la persona. Però no és gens fàcil compaginar el mètode científic i la realitat en aquest camp, perquè per fer ciència s’ha de generalitzar, i en canvi per comprendre les emocions cal personalitzar en cada individu. Això em porta a parlar de la normativa emocional, creada moltes vegades per la mateixa psicologia i que en el seu intent per aconseguir una teoria i una explicació, pot haver provocat un dany colateral. 

Per explicar aquest concepte, començaré per el final, la conseqüència d’aquesta normativa emocional. El bloqueig. 

Els psicoterapeutes ens trobem gent que té emocions molt intenses bloquejades, que no ha sentit, no ha acceptat, no ha gestionat i en definitiva, que queden allà dins. Això ens fa sentir malament, angoixats i ansiosos, somatitzant amb problemes digestius, migranyes, contractures, etc. En definitiva els nostres cossos activen les alarmes dient: fes alguna cosa! No estàs bé! 

La primera causa d’això i la més evident, es que podria parlar llargament de com la societat ha cohibit l’expressió d’algunes emocions, ens hem de posar ulleres de sol als enterraments perquè no ens vegin plorar (quan la funció del plor i la tristesa es compartir amb els nostres companys de viatge el dolor i així gestionar-ho millor), com la ràbia ens l’hem de empassar i que ens exploti a l’estómac per no saber dir: “No em dóna la gana!”, etc. Però no és això el que m’interessa comentar, donaria per un altre article segurament, però no. 

Volia parlar sobre situacions que per la seva vivència ens generen emocions totalment contradictòries, i a causa de la normativitat emocional, no les podem sentir alhora i ens bloquegem. M’explico. Segons la norma, quan es mort una persona estimada, hem de sentir tristesa i plorar-la. Però posem el cas de que la persona estimada s’ha suïcidat, potser també sentim molta ràbia perquè el culpabilitzem del que ha fet, de deixar-nos sols en aquest món, d’abandonar-nos. On col·loquem aquesta ràbia que possiblement ens impedeix sentir tristor perquè no es correcte que ens enfadem amb un mort (perdoneu la literalitat). O si l’exemple és el conductor d’un accident que sobreviu i la seva parella mort al costat, no hi ha només pena, sinó culpa i amargor, però tothom et diu que és un accident, que no es correcte sentir culpa. Com ho gestiones? 

Un altre exemple, menys dramàtic i que potser alguns entendreu. Sentir enveja per un company que ha aconseguit una meta i tu veus que no hi pots arribar de moment. Evidentment que te n’alegres per ell, però costa sentir alegria quan també hi ha una mica d’enveja que ens obliguem a enterrar i amagar. I segurament ens permetéssim sentir-la o dir-nos: “ostres em fas enveja”, acte seguit ens en podríem alegrar. En canvi quan evitem sentir l’emoció va fent pòsit a dins nostre i creixent en intensitat. 

La normativitat emocional esdevé molt més complexa quan sumem dos, tres o quatre emocions combinades, creant un còctel complicat d’empassar, més encara de digerir i que la norma social ens informa de que no està bé que sentim tot això. Evidentment, crec que el món està canviant i la gent està entenent que mica en mica ens hem d’obrir a l’experiència emocional sense reserves, acceptar i gestionar, però queda molt camí per fer. I segurament quants més passos fem en aquesta direcció més obstacles trobarem i més ens adonarem que la normativa social és molt més rígida del que ens pensàvem. 

Quan tanquem la porta a una emoció, la tanquem per totes. No s’hi val a demanar-nos estar alegres si tenim tristor a dins que no expressem, no podem estar tristos quan tanquem la porta a la ràbia. Obrir la porta a vegades fa por, por a perdre el control o a viure-ho amb massa intensitat, o a semblar dèbils, no obstant quan ens tanquem a la tristesa, també ho fem a l’alegria, perquè no ens donem permís per sentir.

I m’agradaria acabar amb un poema (Lothar Kempter, INS OHR ZU FLÜSTERN) que segurament expressa moltes més coses, però que m’ha semblat adient per explicitar la complexitat del món emocional:

 

Cierra los ojos

y entonces verás.

Rompe tus muros

y construirás.

Aprende a pararte

y caminarás

Déjate caer

y así en pie estarás.