Cat / Esp

Saps… i tens ganes de riure?

riure

Nou article publicat al diari digital Osona.com. Podeu consultar altres articles del mateix autor aquí.

“L’única vegada que la meva dona i jo vam tenir un orgasme
simultani va ser quan varem firmar els documents del divorci”. Woody Allen

En llegir la cita de Woody Allen exposada anteriorment, estic convençuda de que algunes persones haureu esclatat una rialla. Si és així, podeu estar relativament contents, doncs significa que de ben segur, sou consumidors d’humor.

Probablement d’altres, tot i ser-ne també consumidors habituals, ja sigui per la vostra selectivitat qualitativa (gust particular de cadascú), per exigència o per l’amplitud de la gamma d’expressions humorístiques que podeu percebre o gaudir (entre d’altres factors), en aquest cas concret no haureu sentit ganes de riure. Fins aquí, res rellevant tampoc.

Confesso en canvi, que si em preocupa una mica més aquell lector que hagi començat l’article ja esgarrifat, doncs ell mai hagués estat capaç de parlar d’una ruptura sentimental amb uns termes tant còmics i/o humorístics, i creu, que el què ha passat unes línies més amunt, és la més pura de les transgressions.

Els humans som els únics animals que sabem riure i això ens resulta una molt bona manera d’afrontar la vida, doncs no deixa de ser la nostra defensa davant la societat. El sentit de l’humor és el terme mitjà entre la frivolitat, per a la qual “gairebé res no té sentit“, i la serietat, per a la qual “tot té sentit“.

Dit això, vull compartir la meva coneixença vers una molt clara tendència que observo des de fa temps a consulta, i que alhora és abastament tractada en la literatura científica des de fa anys: la dificultat d’algunes persones no només per a ser consumidores d’humor aliè i gaudir de quelcom còmic,
sinó per a generar humor propi, manifestant així una evident incapacitat per a saber riure‘s d‘ells mateixos i dels fets que els passen.

Això últim si resulta força alarmant, perquè independentment de que cadascú sigui més o menys procliu o refractari a l’humor aliè (a escala suprapersonal hi influeixen múltiples factors), si ens adonem que en els casos en els que el sentit de l’humor propi llueix per la seva absència, l’humà esdevé molt més vulnerable i es troba desprotegit, doncs com bé diuen, sense sentit de l’humor “les persones som com un cotxe sense amortidors, i saltem de dolor amb cada pedreta del camí”.

Que saludable seria si més sovint amaníssim els petits malestars de la vida amb sentit de l’humor propi, i que en comptes d’un devastadora autovaloració del tipus “a la classe d’speaking d’avui he fet totalment el rídicul, segur que hauran pensat que sóc tonto i ignorant. Mai aprendré a parlar bé Anglès” un es digués “bé, a l’speaking d’avui, a banda de deixar constatat que la Sra.Ana Botella al meu costat és una experta en pronunciació, crec que hem rigut força. Això em fa adonar que cal que m’hi esforçi bastant M-O-R-E”.

Així doncs, és important no oblidar que l’humor és un instrument molt apropiat per a promoure la tolerància i que ser plenament honestos amb nosaltres mateixos és un exercici que val la pena, doncs amb sincera humilitat, els nostres problemes quotidians es relativitzen davant la magnitud de l’univers. L’ironia i l’humor són símptomes de decència individual i salut col·lectiva, i fins i tot, m’atreviria a dir que el millor consell és a vegades el que prové d’un acudit i no d’una formulació teòrica.

Multitud d’estudis ens alerten que moltes persones amb problemes d’ansietat o depressió podrien “pecar” de ser excessivament serioses alhora d’interpretar alguns dels fets que es produeixen a la seva vida. Òbviament doncs, tenint en compte que la majoria de problemàtiques emocionals i trastorns psicològics que ens trobem a consulta tenen origen multicausal (i ja esdevenen de per si complexes de tractar), no ajuda gens ni mica que la persona no aconsegueixi crear el seu propi sentit de l’humor, doncs això no només agreuja la situació sinó que fins i tot en complica el pronòstic.

En definitiva, és important tenir en compte que riure resulta una fòrmula altament eficaç per a eliminar pensaments i emocions negatives, i en molts casos, pot contribuir i ajudar en bona mesura a curar l’estrès, l’angoixa i fins i tot la depressió.

Per tant, tot el sentit de l’humor que siguem capaços de consumir però sobretot tot el que siguem capaços de GENERAR, pot convertir-se en un dels medicaments més potents que l’humà es pot autoadministrar. I quins en són els efectes secundaris? Doncs diríem que múltiples i variats, i us asseguro que aquests si són altament recomanables.

Per no extendre’m més del què em pertoca, us diré l’humor possibilita la potenciació de la creativitat i l’imaginació, l’increment de l’autoestima i la confiança en un mateix i l’enfortiment dels llaços afectius amb els altres.

A més a més, si bé és cert que únicament amb humor no aconseguirem resoldre els problemes quotidians que se’ns presentin, el què si resulta innegable és que aquest ens permetrà adoptar una visió menys dramàtica i catastrofista front els mateixos, i que per tant contribuirà a que prenguem la distància emocional necessària per a resoldre’ls de forma molt més racional i estratègica.

De cara als nostres fills, apostem també per una eduació prosocial, que és aquella que ens ensenya que l’esperança, el riure i el somni ens permeten afrontar la vida.

I per a fer-vos més amè el dia amb alguna rialla de més, us deixo algunes cites del geni de l’humor Groucho Marx, sense deixar d’aconsellar-vos això sí, que intenteu dir sovint alguna “bajanada” de “collita pròpia”, i és que “tant necessari es l’humor al coneixement com les arrels a les branques.”

“Trobo la televisió molt educativa. Cada vegada que algú l’engega, em retiro
a una altra habitació i llegeixo un llibre.”
“He gaudit molt d’aquesta obra de teatre, especialment durant el descans”
“Mai pertanyeria a un club que admetés com a soci a algú com jo”
“És millor romandre callat i semblar tonto, que parlar i esvaïr els dubtes definitivament”
“Perquè m’hauria de preocupar per a la posteritat? Què ha fet la posteritat per mi?”
“Pareu el món que en baixo”