Cat / Esp

Primers amors d’estiu, després de l’estiu

Bon dia!

L’estiu es converteix en un parèntesi del curs escolar, un parèntesi en el que els adolescents surten de la rutina, disposen de més temps lliure i en el que solen adoptar una actitud més positiva, més oberta i més sociable. Sovint amb les vacances també hi ha un canvi d’escenari, es coneix gent nova i l’esperit aventurer i explorador es troba en el seu màxim esplendor. Tots aquests factors faciliten, sumant-hi les hormones, que es creï l’escenari idoni per l’enamorament entre els joves (i no tan joves!).

L’enamorament és una fase molt intensa i passional, en la que se sent un gran entusiasme, motivació i ganes incontrolables d’estar amb l’altra persona, el que fa que tota l’atenció es centri en ella, com si no existís res més al món. No hi ha la sensació de tocar de peus a terra, sinó de volar, de viure un somni. La dopamina i l’oxitocina, aquesta última l’hormona de l’amor per excel·lència, estan pels núvols. Si a més a més això ocorre en un període de temps “limitat”, encara ho fa viure més intensament. És precisament en aquest punt quan poden aparèixer dubtes i temors que són habituals i que cal plantejar-se’ls, però sense que això suposi no poder gaudir del moment i de l’experiència que s’està vivint. És una relació amb compromís o es tracta d’un “rotllo”? Què podem fer perquè la relació perduri? I la pregunta del milió: què passarà quan acabi l’estiu?

sunset-hands-love-woman-large (1)

Molts dels enamoraments durant les vacances es donen fora de la ciutat en la qual es viu: ella de Vic, ell d’Almeria i s’enamoren a Menorca. La distància pot ser un dels factors que pot fer acabar la relació, tot i que amb les noves tecnologies cada vegada hi ha més recursos per què aquesta sigui possible. Una altra possibilitat és que, en tan poc temps, tan sols es vegi una petita part del que és l’altra persona, de manera que no hi ha hagut temps per conèixer-la en el seu dia a dia ni de trobar-li defectes; és com si se’n tingués una imatge parcial o reduïda i aquesta altra cara no sempre acaba resultant tan atractiva com semblava. També pot passar que no hi hagi la mateixa implicació o el mateix concepte de parella pels dos, impedint així el compromís i una bona intimitat per construir la relació de parella. Ens trobem, aleshores, davant una ruptura que l’adolescent cal que afronti.

Davant una ruptura sovint apareix la sensació que resultarà impossible refer-se’n, la por a estar sol/a i fins i tot la creença que s’ha perdut la capacitat d’estimar o de ser estimat/da. Les ruptures són doloroses, no existeix una píndola màgica que ens protegeixi i eviti aquest dolor i, de fet, s’ha de passar per a poder-la superar. El dol es desenvolupa en diverses fases: el shock o sorpresa inicial, la negació al no voler creure que realment és el final de la relació, la tristesa –molt necessària per connectar amb els nostres sentiments- i la ràbia, que ens mou i ens permet sobreposar-nos per finalment arribar a l’acceptació i reconstrucció. Aquest procés pot durar des de mesos a un o dos anys. Amb el temps es podrà sentir com una experiència vital que de ben segur que ha aportat coses bones i ha permès que es coneguin a ells/es mateixos/es una mica més.

El paper dels pares és molt important a l’hora d’ajudar a gestionar aquest tipus de situacions. Escoltar als fills/es és essencial. No s’ha d’intentar treure ferro a l’assumpte, perquè el dolor que senten és real i totalment vàlid. Cal acompanyar-los en el seu procés, respectant-ne el ritme, i que entenguin que els pares hi són pel que necessitin, sense jutjar, minimitzar, etc. No resulta fàcil veure patir a un fill o una filla, però si es dóna exemple a l’hora de tolerar la frustració i gestionar adequadament les emocions, indirectament ja s’estarà facilitant aquest espai. Empatitzar és la clau i, inclús, els pares poden compartir alguna vivència de separació amb ells/es, ressaltant-ne els recursos i estratègies que van seguir per fer-hi front. Per altra banda, és adient motivar-los a buscar activitats que els facin sentir millor. I sobretot, recordar-los que el més important és estimar-se a un/a mateix/a.

Podeu trobar referències d’aquest article i més informació en el següent enllaç: http://www.ara.cat/premium/lestiu-tornem-mes-promiscus_0_1412858721.html

Carla Piqué, psicoterapeuta sexual i de parella a Psigma Manresa
carla@psigma.cat