Cat / Esp

Ens estem tornant addictes a viatjar?

Avui m’agradaria aturar-me a parlar sobre un tema relacionat amb l’estiu, un tema tan important com les vacances.

Passem tot l’any treballant per a obtenir aquesta desitjada recompensa i el simple fet de no anar a la feina, de canviar la rutina, de permetre capricis, etc, fa que un recarregui les piles de cara a la tornada. No tenir vacances a l’estiu augmenta l’ansietat, l’estrès i inclús l’apatia i el desànim. No tenir vacances és sinònim d’irritabilitat i mal humor.

Als darrers anys, especialment des de l’aparició de les xarxes socials, s’ha anat incrementant el nombre de persones que “necessiten” viatjar. La tendència ha anat en augment no només en la quantitat de viatges que es fan sinó també en l’exòtic del destí. Hi ha com una “febre” per recórrer tot el món, visitar països asiàtics, africans, descobrir països llatins, etc.

Potser aquesta tendència estigui relacionada amb el fet que la baixa natalitat impulsa a la recerca del plaer en altres tipus d’activitats, però penso que les xarxes socials també han tingut molt a veure en aquest augment. Qui no coneix a algú que hagi marxat de viatge i no pari de pujar fotos a les xarxes socials? La necessitat d’aprovació de la resta, de mostrar davant d’aquest gran aparador com s’ho està passant un de bé, i inclús la necessitat de fer certa enveja a la resta, ens fa viatjar i mostrar-ho al món.

És cert que el fet de viatjar suposa “desconnectar” completament de la rutina, fer coses totalment diferents, oblidar-se de les obligacions, deixar-se endur i només pensar en el present. Però també serveix per conèixer-se un mateix, explorar els límits, els seus interessos i inclús generar-se una “nova realitat” que és efímera i dura el temps que duri el viatge. Es deixen de banda els problemes i un es centra en descobrir i experimentar coses noves. Quan viatgem ens canvia l’actitud i el nostra comportament. Arribem a fer coses que a la nostra ciutat no ens plantejaríem. Podem inclús pensar que quan viatgem som “un altre persona”, ens aïlla de la realitat. Potser per tot això ens és tan difícil no viatjar i darrerament s’està tornant una addicció difícil d’aturar.

Encarni Muñoz

Psicòloga i psicoterapeuta de Psigma