Cat / Esp

«Aquest nen és un nervi, segur que té TDAH»

Bon dia!

Permeteu-me la llicència, però avui toca un post protesta.

El tema és bastant simple, hauríem de diferenciar als nens inquiets i moguts dels nens hiperactius, així mateix, hauríem de diferenciar als nens despistats dels que pateixen dèficit d’atenció.

No estic dient que el TDAH no existeixi, tal com s’ha debatut últimament en les xarxes socials i mitjans de comunicació, però el cert és que està sobrediagnosticat, i no em refereixo al diagnòstic professional (que suposo que tots sabem el que ens fem), sinó a l’etiqueta que posen alguns pares, mares, mestres i, fins i tot, veïns. Fem la prova? Segur que us sona la frase: “Ui, aquest nen no para quiet, segur que té TDAH”.

Cada vegada es parla més del TDAH, però seguim sense dissipar els dubtes que la societat té sobre el mateix. En l’actualitat, s’ha convertit en un trastorn popular i això l’únic que ha fet és amoïnar a famílies senceres. Cada setmana rebem trucades de pares desesperats i amoïnats demanant hora per valorar el seu fill, que pel què es veu, segurament té TDAH. Si us plau, pares, mares, mestres i, fins i tot, veïns, deixeu de diagnosticar a nens, deixeu d’espantar a pares.

El TDAH és un trastorn que es caracteritza per símptomes d’inatenció, hiperactivitat motriu i impulsivitat que interfereixen en el bon desenvolupament i funcionament del nen. Per al diagnòstic, els símptomes s’han de produir en dos o més dels àmbits on el nen participa: en l’àmbit familiar, escolar, social, etc., i han de provocar un malestar psicològic que interfereixi en el funcionament social i acadèmic o que redueixi la qualitat d’aquests, així com dificultats d’adaptació social i afectació en el rendiment acadèmic.

nen aixecant ma

El nen nerviós, distret i/o inquiet no presenta dificultats en tots aquests àmbits (potser a casa presenta un mal comportament però a l’escola no, o a l’inrevés), es relaciona bé amb els altres i no té problemes a la llar (o si més no, no més que els nens de la seva edat). En aquests casos doncs, la diferència principal és que el nen no presenta un malestar psicològic significatiu.

Vivim en la societat de la immediatesa, volem solucions ara i en aquest moment i, per desgràcia, el treball amb els nens és de tot, menys ràpid (majoritàriament i depenent sempre del cas, és clar). Poques persones es paren a pensar si la conducta del nen pot tenir una causa específica. Potser ningú l’hi ha ensenyat a estar tranquil, a estar atent, a no interrompre quan no toca… Sovint, amb unes bones pautes educatives es solucionen centenars de problemes conductuals.

Malauradament però, altres vegades no es resol des del punt de vista educacional, doncs de vegades si ens trobem davant d’un nen amb TDAH, és a dir, amb un trastorn orgànic, que pateix una alteració a nivell dels neurotransmissors cerebrals i que per tant, s’ha de tractar. No tots els nens i nenes amb TDAH requereixen tractament farmacològic, però sí que es recomana que els que estiguin duent a terme aquest tipus de tractament també participin d’un tractament psicològic conductual i d’algunes intervencions psicopedagògiques (si el cas ho requereix), interventint així, des d’un eficaç tractament combinat.

Esclarit això -i perquè val més prendre-s’ho amb sentit de l’humor-, faria referència a la frase que diu … «Saben aquell que diu que s’aixeca un nen de la cadira… i se’l diagnostica de TDAH?»

Montse Grau, Psicòloga infantil i juvenil de PSIGMA MANRESA
montse@psigma.cat