L’Imma va arribar a consulta explicant que estava embarassada de 16 setmanes i que sentia molta por d’afrontar el part. Treballant la seva història vital aviat vam arribar al seu primer part. Va resultar una experiència traumàtica i havia estat intentant enterrar aquests records. En aquell primer embaràs ella s’havia preparat amb classes de ioga, li agradava la idea de parir intentant evitar la peridural i havia somniat molt en l’arribada d’aquell moment. Tanmateix, es va trobar amb unes circumstàncies ben diferents, que topaven amb les seves expectatives somniades.
El seu part va acabar essent una inducció i cesària amb unes conseqüències físiques que van durar molts mesos. I el més important: amb la vivència de no haver estat ben tractada ni respectada en un moment tant especial.
Tenir el seu fill als braços va fer que en els primers temps bloquegés el record d’aquesta experiència traumàtica evitant parlar-ne gaire amb ningú, però amb el primer aniversari va arribar el malson.
Celebrar aquella data era molt contradictori, explicava que havia estat un dia terrible i al mateix temps increïble quan van pujar-la a planta i va poder agafar el seu fill. Recordar que es va sentir sola, espantada, amb la por que el seu fill morís, desinformada i molt desamparada a l’hospital, li generava un gran malestar. Li havia costat molt acceptar tenir un segon fill i ara la por s’incrementava vertiginosament.
El treball inicial va consistir a ajudar-la a expressar els sentiments reprimits, a queixar-se i lamentar-se sense sentir-se jutjada com a mala mare. Vam desencallar un dol que s’havia complicat, ella sentia que li havien robat el part. La seva simptomatologia era similar a la del trastorn postraumàtic i la vam ajudar a superar-ho. Amb les sessions el sentiment de culpa, la ràbia i la pena van trobar un canal adient i els pensaments catastròfics van anar desapareixent.
Es van fer dues sessions amb la seva parella com a col·laborador en el procés i es va preparar emocionalment per al seu nou part. Se la va orientar per participar en fòrums i associacions amb altres dones que han tingut experiències semblants com a complement al seu procés terapèutic de recuperació. En sessió vam fer treball de visualitzacions hipnòtiques per preparar el naixement del seu segon fill. Va ser molt important per a ella poder gaudir del seu segon part i viure amb molta més pau els aniversaris del seu fill gran.
La Cèlia es trobava en un estat de bloqueig que la mantenia paralitzada davant d’una situació de crisis vital. Feia 2 mesos que sabia que estava embarassada sense haver-ho buscat. Havia estat evitant afrontar la situació i feia veure que no passava res. Portava un ritme molt intens de feina, ocupant un càrrec de gestió important. L’ambient de competitivitat i l’estrès laborar que vivia era intens però, estava contenta amb aquesta feina i vivia molt centrada en aquesta ocupació. Es trobava en un punt de la gestació en que ja no era possible interrompre-ho.
La Cèlia va arribar a consulta després de patir un atac d’ansietat quan la seva mare la va confrontar bruscament amb la realitat. En l’avaluació inicial, es van detectar indicadors que podien conduïr cap a una depressió pre-part. El treball terapèutic va estar encarat en anar acceptant la realitat i començar a prendre decisions de manera conseqüent i madura. Es va donar espai per expressar els seus sentiments d’ambivalència i ajudar-la a reconstruir els seus objectius. Es van utilitzar diferents estratègies per a rebaixar els seus nivells d’ansietat. Ajudar-se a sí mateixa i al nadó a viure l’embaràs amb més tranquil·litat va ser clau per reajustar el moment de crisi vital. Sense el treball a temps, la Cèlia tenia unes circumstàncies que podien conduir cap a una depressió també postpart. El seu esforç i la seva implicació amb el procés terapèutic ho van impedir.
Després del naixement de la seva criatura, se la va derivar als grups de suport postpart i suport en la lactància de a la xarxa professional que tenim. Estar entre iguals i no sentir-se jutjada la va ajudar molt a anar trobant-se còmode en la seva nova faceta com a mare.
Es van fer unes sessions de seguiment per acabar de gestionar la tornada al món laboral i anclar el treball que havia fet els mesos anteriors.
La Mónica va contactar amb nosaltres per parlar de la seva falta de desig de tenir relacions sexuals amb en Pablo, la seva parella. Havien estat pares per segon cop feia 6 mesos. Les expectatives d’en Pablo de tornar a retrobar moments d’intimitat sexual amb ella també tenien a veure amb sentir-se valorat i tingut en compte a casa. Sense adonar-se’n, havia pressionat la Mónica per anar a buscar ajuda externa, però no havien trobat el temps per parlar a fons d’allò que estava impedint que s’entenguessin de veritat. Tots dos havien focalitzat el problema en ella, per la seva manca de desig.
Les primeres dues sessions es van fer amb ella, just sortint de la feina i mentre el nadó era a casa. Ella s’havia hagut de reincorporar a treballar sentint-se molt culpable ja que veia com el seu petit encara la necessitava moltíssim. A la feina tenia problemes per treure’s llet amb tranqui·litat en els moments de pausa i poder així mantenir la lactància diferida. Quan arribava a casa, la filla gran (3 anys) reclamava molt l’atenció de la mare amb rabietes constants, i a més sentia que al seu entorn (feina i família extensa) se la jutjava constantment. Estava molt angoixada.
Ben aviat vam convidar en Pablo a participar de les sessions, ja que la dificultat era de parella, totalment relacional i molt habitual en les seves circumstàncies.
La Mónica no se sentia acompanyada per la seva parella ni per el seu entorn, tenia un fort sentiment de culpa per no arribar a res, i tenia la sensació de fer-ho tot a mitges. A consulta, després de poder treure a la llum les seves insatisfaccions, es va poder generar l’espai on comunicar-se, validar i empatitzar amb les necessitats de l’altre. En Pablo va poder entendre millor les conseqüències d’estar immersa en fase de postpart física i emocional i va acceptar-ho i donar-li temps per anar-se recuperant.
Després de tenir molta més informació, aclarir dubtes i desencallar silencis, vam treballar per organitzar millor el seu dia a dia generant espais d’ajuda mútua. Dins els objectius de treball, tots vam estar d’acord a decidir que era important que, de manera més espaiada, la Mònica pogués fer algunes sessions de seguiment per ajudar-la a gestionar els sentiments de culpa i l’estrès que encara li molestaven. Les interaccions sexuals van aparèixer aviat, en moments de qualitat i en coherència amb el seu moment de parella i família. En Pablo es va adonar que les seves expectatives no eren realistes sinó fruit de la desinformació, i que tots s’havien de readaptar a la nova situació: que poc a poc tornarien a trobar un període més calmat.
Tots dos van retrobar-se després d’haver estat distanciats emocionalment i van adonar-se que era normal aquest període d’ajustament davant l’arribada d’un nou membre a la família. L’estrès i el sentiment de culpa van deixar pas a una mare molt més empoderada que en conseqüència podia gaudir amb més tranquil·litat dels moments de criança amb els seus fills.
