Fer el pas va ser costós i molt dur, però ara em trobo bé i en harmonia amb mi mateixa i sé que m’espera un futur diferent
Quan vaig arribar a la consulta d’en Roger em sentia molt baixa de moral, desorientada, amb molts dubtes i un alt grau d’ansietat. Em costava dormir a les nits i sovint tenia sentiments de culpabilitat.
El problema principal que em va fer decidir anar a un psicòleg va ser la relació que tenia amb la meva parella. La relació era aparentment ideal, però no em sentia enamorada i no tenia il·lusió pel futur i ni desig sexual. Això s’agreujava amb els records freqüents de la meva antiga relació. Em costava tirar endavant i aclarir els meus sentiments.
La relació era aparentment ideal, però tot i així no em sentia enamorada ni tenia il·lusió pel futur
Al llarg de les sessions vam analitzar la meva personalitat, el model de parella que tenia i les probabilitats d’èxit. Al llarg de les sessions vaig descobrir que la causa dels meus dubtes era la forta exigència envers a mi i en vers als que m’envolten. Rumiava de forma excessiva sobre tots els aspectes de la meva vida.
«Vaig descobrir que la causa dels meus dubtes era una exigència molt forta»
Amb el temps vaig entendre que tants dubtes no em deixaven avançar i que havia de desbloquejar tot aquest procés. Finalment, després de moltes xerrades amb en Roger i d’analitzar diversos aspectes, vaig decidir acabar amb aquesta relació.
Fer el pas va ser costós i molt dur però actualment em trobo bé, en harmonia amb mi mateixa i sé que m’espera un futur diferent, en el qual sabré relativitzar els dubtes, llegir al meu cor i fer passos petits però ferms. I sobretot, tirar endavant, continuar el camí i trobar bones raons per sentir-me feliç.
Ara sé que, si no me’n surto sol, sempre tindré un salvavides
Al principi creia que passava més temps explicant-li qui sóc i que em succeïa a la psicòloga, que aplicant un tractament o teràpia per “curar-me”. Però més endavant em vaig adonar de que aquelles preguntes “innocents” que em plantejava són les que em feien qüestionar les coses, reflexionar, i a poc a poc, gràcies a això, anar canviant la meva conducta, o més ben dit, la meva manera d’entendre o percebre les coses. No sabria dir exactament com, però ha canviat.
Em vaig adonar de que aquelles preguntes “innocents” que em feia la terapeuta són les que em feien qüestionar les coses, reflexionar
Hem fet que hagi guanyat en autoestima, en relativitzar les coses que no són importants, en que sigui capaç de reivindicar-me quan ho crec necessari, i a entendre millor com fer funcionar la meva relació de parella, «trobant l’equilibri a la balança».
És cert que alguna cosa encara queda, però ara sóc capaç d’afrontar-ho millor.
Aquesta feina ha estat un punt d’inflexió que ara espero saber conduir, i anar progressant, encara que sóc conscient que la vida són daltabaixos, i serà precisament, en els moments del “baixón” quan veuré fins a on he arribat. I si no me’n surto sol, sempre tindré un salvavides.
Gràcies per tot!
No sé com ho va fer, però amb l’ajuda de la psicòloga he aconseguit retrobar la persona que era abans de que comencés tot plegat, la persona que m'agrada ser
Quan vaig decidir visitar Psigma havia arribat a un punt en què ni la meva parella em volia deixar anar a treballar. Feia temps que patia nervis constants, que em preocupava en excés per tot, que tenia ganes de plorar cada dos per tres i em faltava l’aire.
I em semblava normal, com si no fos res alarmant. Creia que formava part d’una evolució professional i de la maduresa. Seguia preocupant-me més per la feina que per mi mateixa o per la meva família o amics.
Seguia preocupant-me més per la feina que per mi mateixa o per la meva família o amics
No tenia mai temps per a res, i quan en tenia només volia dormir. Començava a estar molt irritable i “antisocial“, quan sempre havia estat una persona molt alegre. I començava a odiar la meva professió, que sempre m’havia agradat molt.
Però tot i que sabia que alguna cosa no anava bé, a sobre em culpava a mi mateixa de tot el que no funcionava.
I va arribar un dia en el que em vaig llevar de tal manera que la meva parella em va dir: “no et penso deixar anar a treballar, ves al metge”. I vaig dir-li que tenia una reunió important, i que li prometia calmar-me i anar al metge però que havia d’anar a la feina. La veritat és que només ho vaig dir perquè em deixés.
Però tan bon punt vaig entrar al tren vaig començar a plorar sense sentit
Però tan bon punt vaig entrar al tren vaig començar a plorar sense sentit, i a la feina no em vaig poder aguantar. Vaig haver de sortir de la reunió perquè tenia un nus a la gola i ganes de cridar i va ser llavors quan em vaig adonar de que realment necessitava ajuda.
Ja no em servia pensar que podia amb tot, que no passava res, que era una mala època. Així que vaig buscar per internet un centre proper a la feina –no fos cas que hagués de perdre ni un segon de feina– i m’hi vaig acostar l’endemà.
Quan la psicòloga em va preguntar «per què has vingut» no vaig saber respondre. Em feia vergonya, em sentia rara.
Però poc a poc vaig començar a deixar anar coses. Vaig marxar d’allà pensant que no havia parat de xerrar jo, però que volia tornar. La veritat és que em van fer falta pocs mesos per a que la terapeuta m’ajudés a conèixer-me a mi mateixa una mica més, a reconèixer la situació en la que em trobava, i a relativitzar més les coses.
No sé com ho va fer, però amb la seva ajuda he aconseguit retrobar la persona que era abans de que comencés tot plegat, la persona que m’agrada ser. El que més m’agrada és que no era un psicòleg com els que m’imaginava, o els que m’havien explicat amics que havien anat a teràpia.
No sé com ho va fer, però amb la seva ajuda he aconseguit retrobar la persona que era abans
Les sessions eren molt dinàmiques. La psicòloga em feia fer exercicis, em feia reflexionar per mi mateixa i em plantejava preguntes. A poc a poc anava recuperant l’alegria, i em vaig anar obligant a no voler-ho controlar tot, a deixar que les coses passessin, a tallar amb la feina quan tocava i a no perdre els nervis davant de les situacions que poc temps abans em desesperaven.
Va arribar el dia en que em van dir que ja no calia que anés a la teràpia, almenys de moment, i vaig anar seguint aplicant tot el que havia aprés. Fins que un dia vaig decidir que per aconseguir canviar del tot havia de començar de zero. I vaig canviar de feina. Uns mesos abans no ho hagués fet, no em veia capaç, com si fer-ho hagués d’acabar amb la meva carrera professional o, encara pitjor: com si hagués de decebre a tothom.
No era un psicòleg com els que m’imaginava
Ho vaig fer gràcies a l’aprenentatge assolit a Psigma, i va ser el pas decisiu per anar aconseguint les meves metes, ja que em va permetre començar de zero, sense mals hàbits, cuidant molt com actuava.
Avui estic al tipus de feina que li deia a la psicòloga que volia. He aconseguit el que creia que no podria, i combino perfectament el temps que li dedico amb el temps que em dedico a mi mateixa, a la meva parella, a la meva família i als meus amics.
A vegades fins i tot em fa por ser tan feliç i veure que tot funciona com m’agrada, com si no hagués de ser real o si s’hagués de trencar en qualsevol moment. Però és veritat, està aquí, i crec que no hi hagués pogut arribar sense l’ajuda de Psigma.
A dia d'avui encara es recorda de mi i m'ha trucat per a interessar-se en com estava.
Ara crec en mi mateixa, confio en els altres, sé delegar i sé fer cas al que crec què és més important en cada moment. A la psicòloga li agrairé sempre cada paraula, cada exercici i cada somriure, així com la paciència que té i l’interès real que manifesta cap a les persones que visita.
A dia d’avui encara es recorda de mi i m’ha trucat per a interessar-se en com estava. I això demostra que la labor dels professionals com ella no es queda en 4 xerrades, sinó que hi bolquen tot el seu interès, el seu entusiasme i la seva professionalitat sumada a una grandíssima qualitat humana.
Me concedí a mí mismo el poder caer y no castigarme por ello, ya que veía que las caídas cada vez eran menos profundas y las puntas de mejoría cada vez mas altas
Desde hacía unos años padecía crisis de pánico, por suerte bastante espaciadas en el tiempo, pero aún así molestas y que en determinadas épocas muy puntuales se tornaban más seguidas, mermando mucho mi calidad de vida.
Después de tanto tiempo y seguido de una crisis fuerte decidí contárselo a mi médico de cabecera y éste me derivó a soluciones farmacológicas. Empecé el tratamiento pero tenía numerosos efectos secundarios, lo que me llevó a querer cortarlo rápido. Aunque podía soportarlos decidí probar algún otro tipo de solución. Si no había otro remedio volvería a las pastillas.
La única alternativa era la vía de la psicoterapia, así que con toda la inocencia del mundo me metí en Google buscando psicólogos en Barcelona. El azar me llevo a contactar con Psigma y la que fue mi terapeuta en todo el proceso. Concerté una cita lo más rápido que pude y me dirigí a mi primera consulta abierto de mente.
Una vez allí, y dentro de la privacidad absoluta de un despacho, me sentí con suficientes fuerzas para soltar todo lo que me preocupaba, aunque no tuviera a mi parecer nada que ver con mis crisis. Mi terapeuta me explicó desde un primer momento como sería lo que haríamos y que métodos seguiríamos: una terapia basada en un esquema pero adaptada a mi persona.
A partir de ahí mi experiencia fue muy grata, cada vez sentía mas comodidad y libertad para contar todo. A cambio ella me proporcionó guías y herramientas para empezar a cambiar aspectos de mi vida y lo más importante, encontrar los vínculos que unían mis crisis y mi persona. Esto era lo esencial, ya que sabiendo esto ya conoces el enemigo, y si lo conoces sólo queda elaborar tu plan de ataque para aniquilarlo o al menos reducirlo.
La evolución la pude sentir yo mismo. No fue una diagonal ascendente, sino más bien una línea ondulada y sinuosa con tendencia hacía arriba. Explicándome mejor: me concedí a mí mismo el poder caer y no castigarme por ello, ya que veía que las caídas cada vez eran menos profundas y las puntas de mejoría cada vez mas altas. A la par que yo, ella también sabía mi evolución, lo que hizo que ella misma me propusiera espaciar cada vez más y más las sesiones: primero semanales, luego quincenales, mensuales y hasta bimensuales.
No por ello mi terapia fue especialmente larga. No llegó a los 6 meses. No quiero decir que todo el mundo vaya igual de rápido, pero sí destacar que fue mucho más corta de lo que esperábamos tanto ella como yo.
Cuando acabé dejé allí mis pensamientos más profundos –y los más absurdos también; nadie me iba a juzgar. Pero no sólo dejé, sino que también me llevé unas herramientas muy valiosas de trabajo personal –depende de uno mismo acabar con las crisis–; herramientas que a día de hoy sigo utilizando con más práctica cada vez.
Hace dos meses que acabé la terapia y estoy muy contento. Las crisis que no se repiten desde septiembre, pero que si volvieran oportunamente tampoco sentiría que está todo perdido, sino que la juzgaría como una batalla perdida de muchas otras ganadas. Y si alguna vez vuelvo a necesitar ayuda o guía sólo tengo que pedirla.
Sólo me arrepiento de no haber tomado la decisión de empezar la terapia mucho antes.
