A la Marisa li han diagnosticat un càncer de mamam avançat, amb metàstasis òssies que afecten la seva columna vertebral. Una d’elles està comprimint la medul·la espinal i apareixen símptomes de paraplègia: una manca de mobilitat a les extremitats inferiors.
Per pal·liar aquest símptoma l’oncòleg li pauta dexametasona a dosis elevades i indica la realització de radioteràpia pal·liativa. A la següent visita amb la psiconcòloga, la Marisa explica que des de l’inici del tractament se sent inquieta i li costa conciliar el son. Es desperta molt freqüentment, de dia sent una necessitat interna d’estar en constant activitat, té molta gana i nota certa eufòria.
La psiconcòloga observa que tots aquests símptomes són representatius d’un estat d’ansietat induït per el tractament amb dexametasona, i desprès d’explicar-ho a la Marisa l’acompanya a la consulta de l’oncòleg per abordar la solució al problema. Finalment se li modifica el tractament i l’ansietat s’alleugereix.
(No s’explica el tractament: només s’introdueix el cas)
A en Carles fa unes setmanes li van detectar una taca al mediastí en una radiografia de la revisió mèdica rutinària de la seva empresa. El pneumòleg li ha demanat que es faci una ressonància magnètica nuclear per a descartar un possible timoma.
Davant la idea d’haver d’estar immòbil i en un espai relativament angoixant, durant el període de mitja hora, en Carles es nega a fer la prova. El pneumòleg no coneix els antecedents d’ansietat importants d’en Carles i el considera poc col·laborador.
D’adolescent, en Carles va patir una experiència desagradable: va estar tancat durant més d’una hora en un ascensor estret d’un magatzem. Des d’aleshores li és impossible anar a llocs en els quals li pugui ser difícil escapar, a on hi ha molta gent, etc. Per ajudar en Carles se l’envia a la consulta de psicooncologia.
La Laura està nerviosa. No es troba bé. Fa una setmana es va notar un bony al pit mentre es dutxava, i està de que abans no l’hi tenia. Va anar al seu ginecòleg de seguida i aquest matí l’han trucat de l’hospital per citar-la a una biòpsia.
El cor li batega molt de pressa, ha perdut la gana, no pot menjar amb normalitat, sent com un nus a l’estómac. A la nit li és molt difícil conciliar el son, i quan ho fa, té malsons que difícilment recorda. Es desperta molt cansada, la seva concentració a la feina ha disminuït, i a casa amb la família es mostra irritable i amb poca paciència.
La Laura arriba a la consulta de psicooncologia molt espantada. Està convençuda que té càncer al pit: per la seva ment, els pensaments negatius es repeteixen i s’aglomeren. Ho ocupen tot. Mira el rellotge i el calendari constantment, com si per fer-ho el temps hagués de passar més ràpid.
Li sembla que el dia de la biòpsia no arriba mai, el temps se li fa etern i no fa res més que plorar. S’inicia una teràpia per apaivagar l’ansietat produïda pel temps d’espera de les proves diagnòstiques i els resultats acaben essent negatius, amb la qual cosa la Laura reprèn la seva vida amb normalitat.
