«Vaig trobar algú a qui parlar sense ser jutjada, que em va ensenyar a controlar els sentiments d’angoixa i les emocions negatives»
Vaig tenir una relació de parella “no sana” i vaig voler enterrar-ho tot sense pair el dolor que una ruptura comporta. Posteriorment, quan vaig iniciar una nova relació de parella amb una altra persona, els fantasmes d’aquesta relació anterior van ressorgir i em provocaven molta angoixa i neguit.
Els records anteriors eren obsessius i se m’apareixien en quasi totes les situacions de la vida quotidiana. Això m’afectava molt i no sabia que fer ni tampoc a qui acudir.
“Quan vaig iniciar una nova relació de parella amb una altra persona, els fantasmes d’aquesta relació anterior van ressorgir”
Finalment, em vaig decidir a fer el pas: a trucar i demanar ajuda. És un pas molt difícil, però també el més important.
Vaig conèixer una professional que em va ajudar a assimilar que havia estat víctima de maltractament psicològic, cosa de la que no era conscient. Vaig trobar algú a qui parlar sense ser jutjada, que em va ensenyar a controlar els sentiments d’angoixa i les emocions negatives. Sense la seva ajuda no me n’hauria sortit pas.
“És un pas molt difícil i també el més important”
Després de mig any estic molt millor. Ja no tinc aquests records obsessius i puc fer vida amb normalitat.
«Sense cap mena de dubte, anar a teràpia és una de les millors coses que he fet mai. N’estic molt satisfeta per l’únic motiu, alhora tan simple i tan complex, que ara sóc més feliç que abans.»
Sense cap mena de dubte, anar a teràpia és una de les millors coses que he fet mai. De fet, moltes vegades he pensat que tant de bo hi hagués anat abans. N’estic molt satisfeta per l’únic motiu, alhora tan simple i tan complex, que ara sóc més feliç que abans.
Recordo que just abans de començar la teràpia estava molt trista. Plorava pràcticament cada dia, tenia insomni. I no sabia per què. Tampoc sabia què fer per solucionar-ho. Més ben dit, no pensava que jo pogués millorar la meva situació i em limitava a esperar que les circumstàncies canviessin.
Per sort, algunes bones amigues em van convèncer d’anar a psicoteràpia. Van encertar, i qui em va recomanar l’Anna Perelló, també. Amb poc temps vaig millorar força. D’entrada, vaig començar a parlar amb l’Anna de coses de les quals pràcticament no parlava amb ningú.
Amb ella, de seguida em vaig sentir còmode per obrir-me, probablement perquè m’he sentit compresa i perquè ha sabut respectar el temps que jo necessito per fer cada pas. Paral·lelament, vaig aprendre a identificar què em provocava el malestar, a posar nom i a verbalitzar les meves preocupacions. Aquest va ser un primer pas per posar-hi remei. I vaig començar a dormir millor.
Ara, quan miro alguna llibreta on apuntava què em passava pel cap, m’adono que algunes de les coses que m’amoïnaven ja no em preocupen en absolut.
No puc dir que hagi estat fàcil. Almenys per mi no ho ha sigut. Enfrontar-se a les pors i a les pèrdues, descobrir algunes coses d’un mateix o del teu entorn més immediat, etc. no és sempre plaent ni senzill, però val la pena. La progressió tampoc ha sigut lineal. Per diferents motius, moltes vegades m’he tornat a sentir profundament trista, però l’evolució general és molt positiva.
Penso que encara em falta millorar moltes coses de la meva vida, i sé que hi ha moments en què tornaré a estar molt trista, que no ho tinc tot superat. Tanmateix, hi ha una gran diferència entre ara i quan vaig començar la teràpia.
Ara, quan vaig a teràpia ja no penso que hi vagi per no estar malament, sinó que hi vaig perquè penso que puc ser més feliç.
«Ara podem continuar vivint acceptant la mort d’en Raúl i pensant en nosaltres mateixos»
Gràcies per donar-me vida un altre cop. Quan et passa una cosa tan bèstia no saps a on ets, et desorientes, perds el nord i en el meu cas les ganes de viure durant molts mesos. Sort que la meva família em va buscar ajuda psicològica i vaig tenir la sort d’anar a parar a les vostres mans.
M’heu fet viure, a mi i a la meva filla i marit. Potser sense vosaltres també me n’hagués ensortit, però moltes vegades ho dubto; estàvem tots massa xocats, enrabiats i tristos. Ara podem continuar vivint acceptant la mort d’en Raúl i pensant en nosaltres mateixos, amb l’egoisme sa que tant ens vau ajudar a crear i a defensar per a poder generar objectius més intensos per la nostra vida que creieu-me, gaudint profundament sabent i assumint que la vida és fràgil i que en qualsevol la podem perdre o perdre a sers estimats.
Com dèieu vosaltres, “no voler-ho controlar i centrar-nos en les il·lusions ens fa viure”. Sou el nostre àngel de la guarda. Moltes gràcies per tot!
«Des de la primera sessió el meu alleugerament va ser tan gran! Per fi podia comptar amb algú que em guiaria i em recomanaria què fer i com actuar en cada moment»
Us escric aquestes ratlles amb un agraïment profund, perquè vau ser tan i tan importants durant el procés terminal i de mort de la Marta que vull que això serveixi per a totes les persones que passen o han passat per una situació tant dura com la nostra.
Després del diagnòstic em sentia valent, però a mesura que passava el temps m’adonava que perdia el control de les meves emocions i em mostrava molt irascible a la feina, amb la família i amb els amics.
El que més greu em sabia és que la Marta ho veia i ho patia i a sobre es sentia culpable. Eren tantes les vegades que el plor m’apareixia desconsoladament mentre ella dormia o era al bany que ja al final no podia amagar la meva tristesa i els meus ulls vermells. Va ser ella, sí, ella, qui va dir que si us plau, que anés a veure a un especialista, i al mateix moment que m’ho va dir vaig buscar-vos per internet i vaig trucar-vos immediatament.
Des de la primera sessió el meu alleugerament va ser tan gran! Per fi podia comptar amb algú que em guiaria i em recomanaria què fer i com actuar en cada moment. Va ser la meva salvació per a no caure en la desesperació, en la fatiga i en la depressió, però no em preocupava això, sinó la repercussió que tenia en la Marta de no haver-la pogut ajudar.
La pujada energètica que em va donar la serenor i al canvi de creences a través de les estratègies d’afrontament de malalties terminals, el començar a acceptar la mort i el buscar moments de comiat conscients amb la Marta van ser el que més profund i intens he viscut a la meva vida. I poder dir que ho has viscut tranquil·lament i amb un dolor calmat és el que ens feia sentir contents i còmodes tant a la Marta com a mi.
El meu profund agraïment cap a l’equip de psicòlegs de Psigma, ja sabeu que la Marta i jo us portem al cor.
