No m’ho pensava de cap manera, però al final, a l’hospital, vaig poder dir adéu al meu marit entre llàgrimes
Al principi no sabíem ni què dir-nos. Parlàvem amb els meus fills sobre el que havíem fer i de fins a quin punt li havíem d’explicar al meu marit que el càncer no el deixaria arribar a final d’any. Jo plorava sola al lavabo i no creia que ho poguéssim fer.
En una reunió familiar amb la psicòloga, ella ens va explicar coses que no sabíem i ens va ajudar a treure’ns un pes molt gran de sobre. No m’ho pensava de cap manera, però al final, a l’hospital, vaig poder dir adéu al meu marit entre llàgrimes.
Ell em va dir que estava preparat i que havia tingut una molt bona vida. Això em va ajudar molt en els següents mesos.
No m’havia adonat que la mort de la meva germana m’havia bloquejat tant fins que he començat a desencallar. M’has ajudat a transformar el dolor i ara puc recordar els moments bonics, que se m’havien esborrat.
Ara sé que puc tancar els ulls i sentir que no estic sola. Per les meves venes hi corre la seva sang, al meu cor hi ha l’escalfor de totes les abraçades que em va fer, al meu cervell hi ha el record dels grans moments que vam viure. Em cauen les llàgrimes mentre escric però al mateix temps somric.
