L’Albert ve d’una altra teràpia de mig any que no ha funcionat. Està deprimit i desesperançat: és jove, però creu que estarà malament per tota la vida.
El seu malestar és múltiple i es manifesta sobretot en dies puntuals. Té mals de cap i ansietat elevats, dolors per tot el cos i dificultats per la son. Però quan analitzem el seu estil de vida, la seva organització i les seves prioritats no hi observem res destacable.
Crec que tinc alguna tara que em fa trobar-me malament. Cap metge m’ha trobat mai res
Quan analitzem més profundament el tema del son observem que malgrat dormir 7 hores diàries no descansa prou pel seu metabolisme. Li plantegem dormir 9 hores cada dia i al cap de poques setmanes es troba molt millor: l’ansietat i el malestar són més puntuals.
Ajustem la seva autoexigència i les seves prioritats vitals. Treballa la reflexió de certs aspectes, fa teràpia cognitiva, realitza canvis en temes personals i laborals i dona més temps a l’esport, fins que la millora arriba al 70% i finalitzem la teràpia: l’Albert ja es considera preparat per seguir millorant.
La Montse ve a teràpia moguda per l’angoixa que li suposa prendre una decisió: acabar amb la seva relació de parella amb en Tom o deixar-lo.
Quan identifiquem els motius que l’han dut a aquest plantejament apareixen emocions com la ràbia, l’angoixa i la decepció davant les faltes de respecte d’en Tom, la sensació de no tenir veu pròpia, les contínues discussions, les poques mostres d’afecte, etc.
Quan indaguem en els aspectes que li impedeixen prendre una decisió n’apareix un d’essencial: «Em fa por quedar-me sola; sola no valc res».
Per la Montse, decidir implicaria deixar de tenir parella, i això per ella vol dir deixar de tenir valor. Aquesta creença es fa evident quan explorem el seu historial: des dels 15 anys sempre ha tingut parella i ha passat tan sols 6 mesos soltera.
Fins ara la Montse ha estat vivint en funció dels altres, subordinada a les seves parelles i amb una necessitat excessiva d’agradar i complaure. Això explicaria la seva inseguretat, la freqüent presència de sentiments de culpa i el conflicte intern que pateix: «Sento que no puc ser jo».
Durant la teràpia es treballa la presa de decisions i habilitats socials: cal passar d’una posició passiva a una d’assertiva: parlar, sentir i actuar des del Jo. La regulació emocional també és un punt essencial per connectar amb les pròpies emocions, desitjos i necessitats, així com per trencar amb aquelles creences i màscares que l’estan limitant en el seu procés cap a l’autonomia.
Finalment decideix acabar definitivament amb la seva relació. «He pres una decisió pensant en mi, no en el que seria sense ell; ara veig que he d’estar bé amb mi mateixa». S’ha donat permís per legitimar-se, ser coherent amb ella mateixa i connectar amb la solitud.
En Francesc ha intentat fer teràpia en dues ocasions: primer per ajudar el seu fill adolescent a relacionar-se i la segona en teràpia de parella. Però en ambdós casos es va tractar d’implicacions breus.
Aquesta vegada té una demanda pròpia: vol deixar de patir angoixa. Se sent inútil com a pare des que es va divorciar fa 3 anys.
Es mostra ansiós, amb verborrea, palpitacions i sudoració. Això dificulta les primeres sessions de teràpia, que es dediquen a reduir l’angoixa amb tècniques de relaxació i respiració i a confeccionar un diari de l’ansietat. A partir d’aquest diari podem observar que la majoria de crisis d’angoixa es produeixen després d’haver mantingut contacte amb l’ex-dona, veient que el feia sentir inútil com a pare. Aleshores treballem la recerca de la funció del símptoma a partir de l’entrevista al símptoma i l’externalització de l’ansietat.
A partir d’aquesta feina i de la línia de vida en Francesc comprèn que totes les dones de la seva vida –àvia, mare i ex-dona– han estat dictatorials i no li han permès expressar-se ni actuar lliurement. I, tot i que aquesta era totalment diferent, començava a comportar-se de la mateixa manera amb l’actual parella.
M’he passat la vida sense entendre’m, pensant que el bitxo raro i l’inútil era jo, quan en realitat tot tenia un sentit. Ara entenc per què era tan submís i per això hi puc posar remei
Amb la teràpia s’adona de que, tot i haver pensat que amb el divorci s’havia alliberat, encara està molt lligat a la seva ex. Aleshores es comença a alliberar dels nexes que l’uneixen amb ella: cotxe, favors personals, manca de límits amb les trucades, pis compartit, etc. A la vegada comença a mostrar-se més natural amb l’actual parella i els fills, amb qui se sentia amb deute.
Es treballen els límits amb els fills i l’acceptació de l’etapa que estan vivint: l’adolescència. Comença a marcar obligacions i comprova que els fills les toleren bé. També aconsegueix deixar de fumar i viure més amb la parella sent més natural i mostrant la seva opinió per la seva reacció per por a l’abandonament.
Després de 9 sessions es dona per finalitzada la teràpia, ja que no pateix crisis d’angoixa. En Francesc s’ha apuntat a activitats que li agraden, ha millorat la relació amb la parella i els fills i la relació amb l’ex és més distant.
