Vaig decidir fer el pas d’anar al psicòleg perquè tot i que estava vivint un dels millors moments de la meva vida, no em trobava bé. Sentia que ningú entenia el meu malestar, i de fet, ni jo mateixa l’entenia. Tant de temps desitjant-ho i ara em moria de por. A Psigma em van ajudar a entendre què em passava i només així vaig poder fer front a les pors que sense adonar-me silenciava. Ha estat una molt bona experiència i sense dubte ho tornaria a fer. Moltes gràcies !
Quan ens van informar de l’elevat risc que hi havia que el nostre fill tingués una malformació genètica, el nostre món es va ensorrar. En David i jo vam tenir reaccions molt diferents davant d’això, i malgrat que els dos ho estàvem passant molt malament, no aconseguíem entendre’ns. Les discussions i la tensió entre nosaltres cada dia eren més grans. Va ser llavors, quan ens vam adonar que la relació de parella s’estava deteriorant, que vam decidir provar l’ajut professional. Estem molt contents d’haver pres aquella decisió, doncs això ens va permetre remuntar i retrobar-nos en un moment en què ens necessitàvem més que mai.
En Pere i jo teníem moltes ganes de ser pares. Quan vam quedar embarassats, estàvem molt contents, però alhora teníem molts dubtes davant les decisions que havíem de prendre. Vam pensar que aquest servei ens podria guiar i orientar una mica millor i no ens vam equivocar! Ens van proporcionar molta informació i la psicóloga ens ho va explicar tot de forma tan clara que vam poder fer un gir i gaudir moltíssim de l‘embaràs.
Estava molt atabalada perquè tothom em deia què havia de fer i tot em semblava molt contradictori. La meva germana va insistir que no era normal que plorés d’amagat tenint la nena tan petita i em va acompanyar al psicòleg. Finalment allà em vaig sentir compresa i vaig entendre que era normal estar feliç i trista i atabalada, i tot alhora. La psicòloga va proposar fer una sessió de parella i una amb la meva família per parlar de com em podrien ajudar. Això va ser clau per a què no em pressionessin tant i per a què jo em sentís més forta per fer respectar les meves decisions. Ara sé que si tinc algun moment de caiguda, ho puc superar i tornar a consultar-ho sense vergonya.
Ara puc dir que vaig perdre el meu primer fill. Vaig perdre’l de manera espontània quan estava embarassada d’11 setmanes. Se’m va enfonsar el món. No feia tant de temps que ho buscàvem i feia unes setmanes que sabia que ell creixia dins meu però no estava gens preparada per a aquesta pèrdua. Al meu voltant ningú m’entenia i em deien que no passava res, que ja em tornaria a quedar embarassada, que estava de molt poc… i jo sentia un dolor… una tristesa indescriptible. Sort que vaig poder trobar ajuda per expressar-me, plorar-ho sense ser jutjada, fer el dol del meu fill que no va arribar a néixer, i sentir que sempre ens acompanyarà brillant com una estrella al cel.
Vaig amagar-ho tant com podia, però em sentia molt mala mare i gens capaç de fer-ho bé amb el meu fill. Plorava d’amagat i em sentia tan sola… Em feia molta pena el meu fill. Donar-li pit em feia mal, a casa em volien alleugerir fent biberons, però no sabia que això no era el que jo volia. El meu home em va veure tan freda que no va parar fins que vam arribar a la consulta. Poc a poc vaig anar entenent què passava i sabent que no era l’única que ho havia passat. Gràcies a les sessions que vam fer vaig aconseguir aprendre a confiar que ho puc fer bé com a mare i que és normal no sentir-me tan feliç com es veu a les pel·lícules. La psicòloga va insistir a enviar-me al grup de lactància on em vaig sentir entre iguals i vaig tornar a donar pit ja sense dolor, com jo volia. Poc a poc he anat recuperant-me i ara sí que em sento la més feliç del món amb el meu fill.
Estava totalment bloquejada i anaven passant els dies sense que jo pogués reaccionar gaire. M’havia quedat embarassada en el pitjor moment i jo feia com si no fos real. Van anar passant els primers mesos i fins i tot esquivava anar als controls de la llevadora. De cop, vaig com obrir els ulls per la bronca que em va caure. En realitat ma mare tenia raó, m’havia de posar les piles amb l’embaràs, decidir i afrontar-ho, però no podia. Vaig tenir un atac d’ansietat i vaig decidir buscar orientació psicològica especialitzada. Vaig anar a parar a Psigma per recomanació i va ser clau. Em van ajudar a tocar de peus a terra, a afrontar la situació i sortir del bloqueig. La meva vida va fer un gir total i vaig començar a ubicar-me. Ara que ja ha passat i sóc mare, però segueixo al peu del canó, agraeixo moltíssim que m’ajudessin a estar present en el meu embaràs i a acompanyar al meu petit de manera conscient. Ha estat increïble.
