Es una de las mejores cosas que pude hacer en la vida, ya que me enseñó a aceptar y afrontar situaciones que pensaba que tendría enquistadas para siempre
Hace más de un año estuve en la consulta Psigma y es una de las mejores cosas que pude hacer en la vida, ya que me enseñó a aceptar y afrontar situaciones que pensaba que tendría enquistadas para siempre. Lo curioso es que te hace sacar conclusiones por ti misma que jamás pensé que seria capaz de ver. Siempre he sido muy reacia a todo este tipo de terapia pero lo recomiendo al 200%, y más con el trato tan agradable y la confianza que la terapeuta me supo transmitir.
Canviant de pensaments i d'hàbits i creient convincentment que un val, tot fa baixada.
«M’he de curar». Aquesta frase se’m repetia el primer cop que vaig anar a un psicòleg. Però m’equivocava. No és un concepte de “sóc una persona malalta, m’he de curar”, no hi ha una paraula màgica anomenada ansiolític que et fa entrar en una còmode vida de «ficció» artificial. No ens hem d’enganyar: si et vols sentir millor t’has d’estimar i creure’t el que realment vals. Fer les coses ara, no demà. No autoflagel·lar-te per haver menjat un bombó. T’has de dir i creure’t que pots viure i estar millor, perquè és la veritat i perquè és el teu dret d’ésser humà.
M’he de curar» aquesta és la frase que se’m repetia
Canviant de pensaments, d’hàbits i creient convincentment que un val, tot fa baixada. De ser una persona tancada, tímida, bulímica, sentint-me idiota, ximple i horrible entre altres qualificatius més destructius que aquests, només treballant per oblidar la vida tan horrible que m’havia tocat (distorsió de la realitat) anar a teràpia m’ha fet tornar a ser una persona. I encara que sé que no sóc perfecte (ni ganes: ara entenc que les imperfeccions ens fan el que som i la nostra identitat) sí que crec que explotant els punts forts, els punts dèbils no em fan sentir imperfecte. En tots els sentits, a mi m’ha canviat la vida, i el millor de tot és que la meva vida és real.
Empecé a cuidarme más y a valorar cuando las personas que tengo a mi alrededor me dicen que estoy muy guapa
Comencé a hacer terapia por un problema de celos. Desconfiaba de mi pareja y tenía un autoestima muy baja, por la cual llegaba a pensar que si mi marido miraba a otra mujer era porque yo no le era suficientemente linda para él.
Dejamos de salir a pasear por que siempre discutíamos. Si él se giraba para ver un auto o una tienda de ropa yo ya pensaba que miraba a otra mujer. Por éstos motivos, y por que nos amamos un montón y queremos seguir juntos, decidimos que yo hiciera terapia para salvar nuestro matrimonio.
Llegaba a pensar que si mi marido miraba a otra mujer era porque yo no le era suficientemente linda para él
Comencé a observar a las personas y sobre todo a los hombres, a mirarlos como se mira un cuadro, imaginarme situaciones con los hombres que veía en el metro, en la calle, etc. y de esa manera comprendí que el amor que siento por mi marido no cambia en absolutamente nada.
También empecé a cuidarme más y a valorar cuando las personas que tengo a mi alrededor me dicen que estoy muy guapa. Porque mi problema era que siempre dependía de las palabras dulces y lindas que podía llegar a decirme mi marido. De esa forma ahora me siento mas segura de mí misma, me veo mas linda y me siento atractiva cuando un hombre en la calle me dice algo dulce.
Mi marido me ayudó mucho a superar los celos. Él también asistió a un par de sesiones con el psicólogo y de esa forma logramos superar la crisis que teníamos. En la actualidad reconozco que tengo celos pero ya son como los de antes, trato de tener pensamientos alternativos y de ver las cosas de otra manera, de ésta forma ya no tenemos las discusiones que teníamos antes.
Él también asistió a un par de sesiones con el psicólogo y de esa forma logramos superar la crisis
Me siento muy contenta de haber elegido éste centro y agradezco a mi psicólogo por haberme ayudado y orientado en ésta situación, considero que hacer terapia ayuda mucho, ser constante en las sesiones y tener voluntad sirve para vivir mejor.
Amb quasi dos anys, vaig solucionar un problema que arrossegava des de l’adolescència
Tenia 20 anys: estava a la flor de la vida! Però portava temps, massa temps que tot ho veia molt negre. Havia perdut les ganes de sortir, de viure. El meu llit es va convertir en el principal refugi.
Evitava qualsevol situació social: amics, institut, família. Inventava excuses i sovint plorava. Gairebé cada dia, de fet.
Havia perdut les ganes de sortir, de viure. El meu llit es va convertir en el principal refugi
Celebrar un cap d’any, anar a classe, sortir amb els amics, conèixer gent i un llarg etc, se’m feia molt dur i em provocava molts nervis. Creia que tothom em mirava, em jutjava, etc. I tot sense saber per què.Un dia, molt desesperada, em vaig acostar a Psigma. De seguida em van dir que no estava boja, ni era rara, ni simple. Tenia ansietat social, i de seguida vam fer un pla per tenir estratègies per lluitar contra els pensaments automàtics, tots molt negatius. D’això se’n deia reestructuració cognitiva.
Vaig creure en la teràpia, no hi tenia res a perdre
Amb l’ajuda d’en Roger, a poc a poc, vaig anar entenent per què evitava situacions socials, i vaig aprendre a preparar-me per fer-hi front. I cada cop em sentia menys negativa i estava més motivada per superar-me i vèncer l’ansietat.
He après que l’ansietat social té solució, però que cal treballar-hi. I que no tothom neix optimista, però es pot ser positiu. I ho poso en pràctica cada dia.
Ara tinc 25 anys, i en fa 4 que estic a la flor de la vida, de veritat.
Sense cap mena de dubte, anar a teràpia és una de les millors coses que he fet mai. N’estic molt satisfeta per l’únic motiu, alhora tan simple i tan complex, que ara sóc més feliç que abans.
Sense cap mena de dubte, anar a teràpia és una de les millors coses que he fet mai. De fet, moltes vegades he pensat que tant de bo hi hagués anat abans. N’estic molt satisfeta per l’únic motiu, alhora tan simple i tan complex, que ara sóc més feliç que abans.
Recordo que just abans de començar la teràpia estava molt trista. Plorava pràcticament cada dia, tenia insomni. I no sabia per què. Tampoc sabia què fer per solucionar-ho. Més ben dit, no pensava que jo pogués millorar la meva situació i em limitava a esperar que les circumstàncies canviessin.
Per sort, algunes bones amigues em van convèncer d’anar a psicoteràpia. Van encertar, i qui em va recomanar l’Anna Perelló, també. Amb poc temps vaig millorar força. D’entrada, vaig començar a parlar amb l’Anna de coses de les quals pràcticament no parlava amb ningú.
Amb ella, de seguida em vaig sentir còmode per obrir-me, probablement perquè m’he sentit compresa i perquè ha sabut respectar el temps que jo necessito per fer cada pas. Paral·lelament, vaig aprendre a identificar què em provocava el malestar, a posar nom i a verbalitzar les meves preocupacions. Aquest va ser un primer pas per posar-hi remei. I vaig començar a dormir millor.
Ara, quan miro alguna llibreta on apuntava què em passava pel cap, m’adono que algunes de les coses que m’amoïnaven ja no em preocupen en absolut.
No puc dir que hagi estat fàcil. Almenys per mi no ho ha sigut. Enfrontar-se a les pors i a les pèrdues, descobrir algunes coses d’un mateix o del teu entorn més immediat, etc. no és sempre plaent ni senzill, però val la pena. La progressió tampoc ha sigut lineal. Per diferents motius, moltes vegades m’he tornat a sentir profundament trista, però l’evolució general és molt positiva.
Penso que encara em falta millorar moltes coses de la meva vida, i sé que hi ha moments en què tornaré a estar molt trista, que no ho tinc tot superat. Tanmateix, hi ha una gran diferència entre ara i quan vaig començar la teràpia.
Ara, quan vaig a teràpia ja no penso que hi vagi per no estar malament, sinó que hi vaig perquè penso que puc ser més feliç.
