Els trastorns de l’estat d’ànim es caracteritzen per l’alteració de l’humor. La naturalesa d’aquestes alteracions pot ser molt variada, però es divideixen en dos grans grups: els trastorns depressius –depressió major o distímia– i els trastorns bipolars, en què les fases d’estat d’ànim deprimit s’alternen amb les d’eufòria.
Els símptomes més comuns dels trastorns depressius són el baix estat d’ànim, la pèrdua d’interès i la disminució de la capacitat pel plaer. En ocasions també pot haver-hi alteracions del pes o dels hàbits del son –ja sigui per insomni o per dormir massa–, dificultats per concentrar-se i sentiments freqüents d’inutilitat o culpa.
En el trastorn bipolar aquests símptomes s’alternen amb episodis d’eufòria en què l’estat d’ànim augmenta de forma anormal.
Tots aquests símptomes són estats mentals comuns que tothom pot experimentar en algun moment o altre. Però parlem de trastorn quan la freqüència i la mesura de la seva aparició interfereix en les nostres responsabilitats, relacions o activitats de lleure.
En resum, els trastorns de l’estat d’ànim es caracteritzen perquè causen malestar, tristesa, ganes de plorar extraordinàries, irritabilitat i sensacions de manca de forces, de no voler fer res i de que qualsevol petita acció costa un gran esforç. Tot plegat ens du a creure que hem perdut el sentit de la vida.
En qualsevol cas, el malestar sempre és un indicatiu d’insatisfaccions, conflictes no resolts, bloquejos emocionals o problemes de relació. Per això podem considerar aquests símptomes com a senyals d’alarma; avisos de que cal efectuar canvis a la nostra vida.
Els tractament psicològics –la teràpia cognitiva i la interpersonal– són almenys tan eficaços com els farmacològics per combatre els trastorns depressius. A dia d’avui els professionals de la psicologia tenim molts recursos per encarar una consulta d’aquest tipus.
Tot i que cada tractament serà diferent depenent de les necessitats del pacient i de les preferències del terapeuta, hi ha ingredients bàsics que es tenen en compte en la majoria de casos.
En les sessions inicials sempre recollim informació sobre el problema i la història del pacient. Al principi és important dedicar algunes visites a conèixer la persona, no només en relació al problema, sinó també a la seva biografia i els seus somnis, il·lusions, frustracions, capacitats i fortaleses.
Al final d’aquesta primera frase, pacient i psicòleg han d’haver acordat una sèrie de metes i objectius concrets cap als quals enfocar el treball terapèutic. Aquests objectius els marcarà el pacient: la funció del professional és facilitar que pugui aconseguir el que es proposa.
En les sessions intermèdies del tractament el terapeuta normalment proposarà tasques dissenyades per a aquell pacient perquè pugui posar en marxa recursos propis i fer front al malestar. Poden ser tasques orientades al passat, el present o el futur, però sempre estaran relacionades amb la forma de gestionar les emocions, els pensaments i la forma d’actuar.
Quan es produeixi una millora, per petita que sigui, amb la teràpia es mirarà d’incrementar l’àrea de plaer perquè la depressió no interfereixi en la capacitat de gaudi. En resum, el pacient aprendrà a gestionar-se en concordança amb les seves metes personals i pugui seguir creixent i madurant sense que la depressió freni el seu creixement personal.
Durant l’etapa final les sessions són més espaiades i l’atenció es focalitza en prevenir possibles recaigudes. En casos de depressió aquesta part de la teràpia és de vital importància, ja que és molt fàcil que els símptomes es puguin reactivar davant de noves situacions i reptes que provoquin estrès.
Molts estudis assenyalen que, tractada degudament, la depressió té bon pronòstic. Però també que només el 35% de les persones amb depressió reben el tractament adequat.
Per això és important que la persona afectada s’informi adequadament del seu malestar i dels diferents tipus de tractaments possibles.
La teràpia psicològica cognitiva no només és més eficaç a llarg termini que la psicofarmacològica, sinó que també està molt més acceptada entre les persones afectades, ja que no té efectes secundaris i permet resoldre els conflictes associats als símptomes.
La teràpia farmacològica pot ser útil en alguns casos per reduir símptomes massa persistents, però és recomanable combinar-la amb el pertinent acompanyament psicològic. A Psigma oferim tota mena de tractaments i, per assegurar el millor pronòstic, els ajustem a les necessitats individuals de cada persona.
