Els trastorns de l’alimentació són desordres complexos que comprenen dos tipus d’alteracions en la conducta: els directament relacionats amb el menjar i el pes i els derivats de la relació amb un mateix i amb el propi entorn. Les alteracions de la conducta alimentària produeixen conflictes psicològics que cal subjugar a un tractament.
La coacció social i la pressió mediàtica per estar més prims, els cànons de bellesa contemporanis i la inseguretat personal fan que puguem provar dietes radicals que posin en risc la seva salut. L’origen dels trastorns alimentaris normalment es troba en determinades idees culturals, la constant preocupació per la figura corporal, l’abandonament de l’hàbit de menjar en família, trastorns d’ansietat en la infància, una imatge negativa de nosaltres mateixos o problemes alimentaris durant la lactància.
Tot i que en els darrers anys hi ha hagut un augment dels trastorns d’aquest tipus, també hi ha més coneixement al seu voltant. Però continua sent imprescindible abordar-los i conscienciar-ne. Per exemple, si bé l’anorèxia nerviosa afecta fins al 0,5% de noies adolescents i joves, la bulímia nerviosa afectaria fins a l’1%.
L’afartament compulsiu (binge eating) es caracteritza per la ingesta desproporcionada d’aliments. A diferència de la bulímia, no va seguida d’una conducta compensatòria, com podrien ser la inducció al vòmit o l’abús de laxants.
Es basa en episodis repetitius de voracitat amb aliments d’alt contingut calòric, però qui ho pateix reconeix aquests farts i l’anormalitat dels seus hàbits alimentaris.
Si bé la principal conseqüència és el sobrepès, aquesta mena de conductes també afecten greument l’autoestima i a llarg termini un trastorn d’afartament compulsiu pot causar diabetis, hipertensió, augment del colesterol, certs tipus de càncer, fatiga, mobilitat reduïda, trastorns de la melsa, el cor, el son o la menstruació, etc.
A més curt termini també es pot caure en un espiral d’episodis ansiosos i depressius a causa del deteriorament de la pròpia imatge i de la incomprensió a l’hora d’intentar explicar el problema. És molt probable que en molts casos el problema afecti directament la vida personal, social, escolar/laboral, familiar, etc.
Entre les persones que ho pateixen –majoritàriament dones joves– són habituals els problemes per mantenir un pes estable i, en conseqüència, l’inici i l’abandonament frustrat continus de dietes.
El binge eating sol venir precedit d’una insatisfacció prolongada amb la pròpia silueta i de continus intents per aprimar-se, però les circumstàncies que el poden influir en mateix grau són molt nombrosos: sentiments desagradables –sentir-se deprimit, ansiós, desesperat, nerviós, sol, avorrit–, judicis desagradables d’altres persones, pèrdues importants –morts properes o separacions–, etc.
Durant els farts és habitual menjar sense tenir gana, fer-ho massa ràpid, atipar-se fins a sentir-se desagradablement ple, fer-ho en solitari per vergonya o tot seguit sentir-se disgustat, deprimit o culpable.
Els tractaments d’afartament compulsiu estan dirigits a modificar els hàbits alimentaris per aprendre a controlar els farts i a millorar l’estat emocional, intervenint en l’afectivitat negativa i altres àrees problemàtiques, com les relacions interpersonals.
Les teràpies de Psigma inclouen múltiples tècniques: reestructuració cognitiva, entrenament en la resolució de problemes, potenciació de l’autoestima, entrenament en habilitat socials, etc. Per procedir a un diagnòstic cal que hi hagi una mitjana de dos afartaments a la setmana durant almenys 6 mesos.
Quan patim anorèxia nerviosa rebutgem mantenir un pes corporal estàndard a causa d’una por intensa a guanyar pes o greix. Això ens du a estar molt per sota del pes correcte i a adquirir una distorsió errònia de la pròpia imatge, veient-nos sempre grassos.
Per aconseguir estar prims, refusem el menjar amb tots els mitjans al nostre abast: l’amaguem, mentim sobre els àpats o els eternitzem, esmicolem el menjar del plat, rebutgem elements energètics, induïm el vòmit, consumim laxants, fem exercici físic en excés, etc. En el cas de les dones, la malnutrició generada pot acabar desembocant en l’alteració dels cicles menstruals.
El diagnòstic d’anorèxia es realitza quan el pacient presenta una por intensa a engreixar-se fins i tot quan el seu pes és insuficient, quan té una imatge corporal distorsionada, no admet haver perdut pes, es nega a mantenir un pes normal per la seva edat i alçada o no ha tingut la menstruació durant tres cicles o més.
El trastorn també té altres símptomes i complicacions, com una pell groguenca i resseca, boca seca, pensament confús o lent, mala memòria, dificultat per discernir la realitat, depressió, sensibilitat extrema al fred, pèrdua de fortalesa física, atròfia muscular i debilitament ossi, disminució dels glòbuls blancs, nivells baixos de potassi en sang, alteracions en el ritme cardíac, deshidratació, desnutrició, convulsions a causa de la pèrdua de líquid per la diarrea, vòmits repetitius, problemes e la glàndula tiroides, càries dental, etc.
En un tractament d’anorèxia nerviosa és essencial ajudar a reconèixer que es té una malaltia, ja que habitualment es nega i costa acceptar la teràpia. Fins i tot cal tenir en compte que certs graus de severitat exigeixen un ingrés hospitalari coordinat amb un tractament diari personalitzat.
En qualsevol cas, a Psigma establim una sèrie d’objectius: restaurar un pes corporal normal i els hàbits alimentaris perduts, incrementar l’activitat social, disminuir la intensitat de l’activitat física, etc. Val a dir que són tractaments sovint llargs i molt exigents tant amb el pacient com amb el seu entorn.
La bulímia nerviosa es caracteritza per episodis recurrents d’afartaments de menjar descontrolats, que s’intenten contrarestar provocant-se vòmits, recorrent a l’ús de laxants o diürètics o adoptant dietes estrictes o dejunis. S’acompanya sempre d’una preocupació excessiva pel propi pes corporal.
Aquesta conducta pot comportar greus complicacions físiques: problemes gastrointestinals, esofagitis, úlceres esofàgiques, lesions a l’estómac i a l’intestí, alteracions cardiovasculars i metabòliques, complicacions urinàries o problemes neurològics i musculars.
A nivell psicològic i social es poden arribar a desenvolupar trastorns depressius, conductes compulsives, trastorns d’ansietat, baixa autoestima, situacions de soledat i marginació i dificultats per mantenir relacions interpersonals de qualitat.
Tot i que alguns casos de bulímia nerviosa són breus, normalment no es demana ajuda fins passats uns mesos o anys de l’aparició dels símptomes. Si no s’hi intervé de forma ràpida, aquests es poden prolongar massa. I el seu bon pronòstic depèn en gran part de la gravetat de les seqüeles.
Normalment el tractament de la bulímia es fa a nivell ambulatori, i només es requereix l’ingrés hospitalari quan aquest recurs s’hagi frustrat en vàries ocasions o coexisteixin problemes físics o psicològics que exigeixin un tractament més extensiu.
Tal com passa amb l’anorèxia, és essencial aconseguir que el pacient reconegui que pateix bulímia per poder tirar endavant amb la teràpia, i el tractament s’enfoca tant cap als mateixos símptomes de la bulímia nerviosa com al dels trastorns físics i psicològics associats.
Produïm vòmits quan forcem l’expulsió de contingut gàstric per la boca a causa d’una contracció sostinguda i forçada dels músculs abdominals i el diafragma.
Els vòmits poden tenir diverses causes fisiològiques (consum de determinats medicaments, infeccions dins o fora del tracte gastrointestinal, embaràs, mareig per moviment, intoxicació alcohòlica, inflamació dels òrgans abdominals, obstrucció intestinal o trànsit lent, migranya o altres trastorns cerebrals i del sistema nerviós, trastorns hormonals, insuficiència renal, radioteràpia, etc.) però també poden venir determinats per trastorns psiquiàtrics com l’anorèxia, l’ansietat o la bulímia o un dolor emocional.
Els problemes de nàusees o vòmits han de ser diagnosticats a partir d’anàlisis mèdics, ja que de forma prolongada poden provocar pèrdues de pes o malnutrició.
Ara bé, la psicologia pot ajudar tant a determinar-ne les causes com a reduir-ne l’aparició. A Psigma seguim diferents orientacions psicològiques (cognitiva-conductual, constructivista i sistèmica) per examinar-los i tractar-los, sigui quin en sigui l’origen.
